Xina triomfant

Si hi ha un país que sembla haver sortit reforçat d’aquest annus horribilis que ha estat el 2020, aquest país és, paradoxalment, la Xina, origen del focus de coronavirus que ha abocat el planeta a una crisi de conseqüències de llarga durada, de les quals no coneixem encara tot l’abast.

No només ha reaccionat l’economia –és l’única potència que ha tancat l’any veient créixer el seu PIB, gràcies en bona part a l’exportació de material sanitari i dispositius electrònics a països confinats entregats al teletreball–, sinó que ha anat arrelant entre la classe dirigent xinesa el convenciment que el gran drac oriental està més ben entrenat que les fràgils democràcies liberals per a la cursa pel lideratge global.

Tot i la sortida de Trump de la Casa Blanca, no sembla que Biden hagi de canviar la política de bel·ligerància amb Pequín si vol frenar la dominació estratègica i tecnològica del gegant asiàtic. Biden ha promès crear un front de democràcies liberals, unides en la missió de contrarestar la influència creixent del règim autoritari xinès. Ara té prou feina per reconstruir els EUA després del pas devastador de la Covid (i de Trump). Però el món no s’atura, tampoc en la lluita per l’hegemonia global. Aquesta una de les poques certeses que tenim en temps confusos de pandèmia.