Opinió

La crònica

Els pobres sempre els tindreu (Mt. 26, 11)

“Vull, ordeno i disposo sian tots els meus bens aplicats a la dotació d’un hospital en la present ciutat de Girona a fi de recullir i sustentar minyones pobres que es troben desemparades. Y perquè de dites minyones ni ha de diferents especies, es a saber, unes es troban perdudes o s’han començat a perdrer y altres encara son innocents, però están en perill de perdrese. Y no seria convenient que unes i altres visquessin juntes, per el perill que hi hauria de que aquestes últimes se perdiessen si tenien comunicació ab les primeres.” (Recull breu del testament de l’hereu Ignasi de Colomer, any 1745, grafia original).

En l’època medieval els pobres eren considerats un do de Déu, que permetia al ric, mitjançat l’almoina, salvar la seva ànima. Aquesta visió canvia en el segle XVI per la necessitat de controlar la creixent massa d’indigents, considerant que són la causa de la decadència d’Espanya.

A les dones que es trobaven fora de la tutela marital o paternal, calia resguardar-les. El 1636 Sala i Bertrán escriu: “A les gallofes, peresoses i que no viuen com han de viure, les posaran al cep ò al peu d’un piló. Perquè tractarles d’esta manera en estretor, servirà per fer-les perdre les mals costums, y de causar temor a les fadrines, que estan fora de l’hospital, y per aquest temor viuran com han de viure, i desenganyades del mon i les seves vanitats voldran expiar les seves culpes per mitjà de la penitència [sic].”

La lectura pausada d’algunes ponències i comunicacions que conté el volum LXI dels Annals de I’Institut d’Estudis Gironins que ha sortit al públic esgarrifa i fa posar els pèls de punta. Perquè s’hi descriuen unes formes de viure i unes creences dels nostres avantpassats que ultrapassen qualsevol comprensió actual. Han hagut de passar molts segles per sortir d’uns costums i unes pràctiques que afavorien els rics i els clergues –posseïdors del poder espiritual– i es justificaven com “comportaments misericordiosos” que només perseguien la necessitat de marginar i treure dels carrers els individus/es que maldaven per sobreviure abocats a la més absoluta indigència. La pitjor part se l’emporten –com sempre– les dones: si perdien la tutela paterna o marital corrien un gran risc d’exclusió social.

Advertim que els fragments presentats no són res més que una petita mostra del contingut de 450 pàgines dels darrers Annals, atapeïts de treballs que permeten endinsar-se en la lletra menuda de la nostra història gironina, allunyats de grans gestes o esdeveniments. Uns estudis admirables i corprenedors a càrrec d’historiadors que no han escatimat hores, esforç i coneixements, per traslladar-nos els conceptes de la “caritat” i les institucions de beneficència al llarg de les passades centúries.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.