Democràcia

Prenent possessió com a president dels EUA, Joe Biden ha afirmat que “la democràcia ha guanyat”. Tanmateix, a banda que pugui reconfortar que Trump no se n’hagi sortit amb els seus estratagemes, no puc evitar de preguntar-me de quina democràcia parla Biden i tants d’altres que constantment es posen aquesta paraula a la boca. Que pugui governar qui ha guanyat unes eleccions és un principi democràtic elemental, però què significa la democràcia per a aquells habitants dels EUA (i a tot arreu del món amb règims democràtics o sense) que, a conseqüència de la desigualtat econòmica i social, són exclosos d’una vida amb un mínim de necessitats bàsiques cobertes? Se senten tan exclosos que ni exerceixen el seu dret a vot. N’hi ha de tant exclosos que ni poden votar.

Siguin el 14 de febrer o quan decideixi el TSJ, tornaré a votar en unes eleccions al Parlament de Catalunya, si no m’ho impedeix la Covid-19 o qualsevol altra fatalitat. Si més no, per no renunciar a un dret democràtic també elemental que, de fet, pot semblar que sigui l’únic. No ignoro que la política no només la fan els polítics, sinó que hi ha moltes formes de fer-ne que són en si mateixes una acció democràtica. Però, tanmateix, em pregunto si el nostre vot serveix perquè la política institucional actuï d’una manera que contribueixi a una democràcia que no es redueixi al fet de votar. No em refereixo només al cas paradoxal de Catalunya, on, emparant-se en la llei, els jutges poden prendre decisions que alteren els resultats electorals. Em refereixo a fer possible una justícia social, sense la qual no sé si es pot parlar de democràcia. O, entre tantes altres belles paraules, de llibertat, que sembla que només puguin exercir aquells que la tenen per enriquir-se a costa dels altres. Si el poder és d’uns pocs, hi ha democràcia?