I qui més s’ha vacunat?

Ahir va dimitir –només faltaria!– aquell senyor que vestit de militar es va fer famós perquè al principi de la pandèmia sortia a les rodes de premsa del gobierno a alliçonar-nos. Era el cap de l’estat major de Defensa, Miguel Ángel Villarroya. “Todos los días son lunes, porque en guerra todos los días son lunes”, ens va dir un dissabte (se’n recorden?), i ens va deixar a tots acollonits. La seva teoria era ben simple, “todos nosotros somos soldados, cada uno en el puesto que nos ha tocado vivir”, ens va dir un dia. Però, ai carai, resulta que a ell li va tocar un puesto tan imprescindible per a tots plegats que l’altre dia va decidir vacunar-se de la Covid. Ell i un grup d’alts càrrecs militars. “Lo primero, la disciplina; lo segundo, el espíritu de sacrificio”, ens va deixar anar un altre dia. I resulta que lo primero va ser la vacuna, i que allò del sacrificio és per als que venim al darrere. Vilarroya va dimitir ahir. Molt bé. I quants més? Qui més es va posar la vacuna sense que li toqui? Amb quin criteri s’ha vacunat la cúpula militar?, ja que arran d’aquest cas hem sabut que tenien una quantitat de dosis assignades. S’ha vacunat el rei? O algú més de la Casa Reial? Els hi tocava o s’han saltat la cua? I del gobierno, qui s’ha vacunat? Ho ha fet el presidente? Els ministres? No tinc dret a ser malpensat, després de veure els arguments d’alguns càrrecs públics per vacunar-se? El conseller de Salut de Múrcia es va colar a la cua de la vacunació amb l’argument que era cardiòleg; Franc López, alcalde d’un poble valencià, va dir que ho havia fet “per donar sensació de seguretat a la població” en veure “que hi havia gent reticent a posar-se-la”; l’alcalde de Riudoms, perquè no es perdés una dosi que caducava; i el conseller de Salut de Ceuta, Javier Guerrero, es veu que ho va fer per solidaritat: “Jo no em volia vacunar, però els tècnics que se l’havien de posar em van dir que si no em vacunava jo, ells no ho farien.” Quin morro! L’alcalde del Verger, a Alacant, va arribar a parlar del sacrifici de posar-se-la: “No em sento cap privilegiat, sinó un conillet d’índies.” I així anar fent. Ho sabrem mai, quants més s’estan saltant la cua?, em pregunto.