Raça humana
Per a Sumiteru Taniguchi
“Tenia setze anys, anava amb bicicleta pel carrer quan el 9 d’agost del 1945 va esclatar la bomba atòmica a 1,8 quilòmetres de distància. L’explosió em va cremar l’esquena i la pell del braç dret em va quedar penjant des de l’espatlla fins a la punta dels dits. Al meu voltant la majoria de la gent agonitzava suplicant aigua. Durant els quatre anys que vaig ser a l’hospital vaig tenir uns dolors tan terribles que quan em feien les cures no parava de cridar: «Mateu-me, si us plau.».” És el testimoni de Sumiteru Taniguchi, supervivent de l’atac nuclear sobre Nagasaki, el qual s’imposà el deure moral d’explicar aquell horror i lluitar per a l’eliminació del més potent i destructiu enginy que s’ha utilitzat mai, cosa que feu fins a la seva mort, el 2017, justament l’any que l’ONU aprovava el Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears que divendres passat va entrar en vigor. Un gran pas? Paper mullat? Es tracta del primer instrument multilateral jurídicament vinculant que compromet els signants a no desenvolupar, adquirir, emmagatzemar i utilitzar aquestes armes i tampoc els dispositius per activar els arsenals existents, però hi ha molts països que no l’han ratificat o que han boicotejat les negociacions, entre els quals, significativament, les potències nuclears: els Estats Units, el Regne Unit, Rússia, la Xina, França, l’Índia, el Pakistan, Israel i Corea del Nord. La societat civil mundial haurà de continuar fent sensibilització i pressió política per evitar la catàstrofe humanitària i mediambiental que va suportar la generació de Sumiteru Taniguchi a Nagasaki i a Hiroshima.