El poder i la ventafocs

El problema dels polítics catalans no és que siguin rucs. El problema és que no tenen poder. Si no tens poder, no pots ajornar eleccions en plena pandèmia, ni fer una llei electoral més moderna, ni canviar un Estatut d’Autonomia, ni res. De fet, ni tan sols pots fer president els teus líders, que els tens a la presó o a l’exili i no els pots fer tornar per molt que els consideris presos polítics. D’on surt aquesta dèria de considerar rucs els polítics? Suposo que d’intentar amagar l’arrel del problema: la submissió institucional i judicial del sistema d’autogovern dels catalans. En realitat, ens volen prendre per rucs a nosaltres. Imaginem Joe Biden, flamant nou amo del món, a la plaça Sant Jaume signant en va els decrets d’una Generalitat jurídicament sotmesa i financerament ofegada. El pobre home ens semblaria tan mediocre, incapaç i perdut com qualsevol conseller sense poder real. I al contrari: donem-li al senyor Aragonès el pressupost, l’exèrcit i tots els aparells d’un estat del primer món, i tindríem un estadista alfa.

Els socialistes, que veuen Catalunya amb un poder més que suficient i veuen els presos ben jutjats i empresonats, aposten pel senyor Illa perquè ve de fer de ministre i allà sí que hi ha poder, cosa que el fa semblar més llest i efectiu: quan Illa deia “confinament”, tothom confinat. Quan Illa deia “vacuna”, aquí teniu les vacunes, amb bandera inclosa. Però, em temo, poseu-lo ara a gestionar una Generalitat irrellevant, sotmesa i obedient, i, com una ventafocs que desperta del somni, tornarà a ser el discret i obedient alcalde de la Roca del Vallès que va ser en el seu dia.