Francesc Cabana
Quadern d’economia
La inflació i els tipus
Fa trenta anys aquestes dues paraules –inflació i tipus d’interès– feien tremolar els empresaris i els bancs. Actualment passa a l’inrevés. O més ben dit, gairebé ningú sap què és la inflació, mentre que els bancs es preocupen molt dels tipus d’interès que apliquen als seus crèdits.
Una pregunta que ens hem de fer, abans que res, és la del cost del diner. Qualsevol producte comercial, industrial o de serveis té un valor que es paga amb diners. Actualment, però, el diner costa un interès miserable de l’1%, de manera que els bancs no tenen gaire interès a deixar un diner sense cost. Els crea molts problemes, ja que si els beneficis no s’omplen de les diferències entre el diner rebut i el diner deixat, no es veu gens clar d’on pot sortir un compte de resultats que faci goig.
La inflació és el poder adquisitiu de la moneda. És a dir, allò que et donen per una quantitat determinada d’una moneda. La gent es pensava sovint que el preu dels productes creixia, cosa que no era veritat. El que es produïa era que la moneda perdia el seu valor respecte del valor inamovible del producte. L’Estat espanyol va patir molt per l’existència d’un tipus d’inflació molt alt que exigia molt sovint la devaluació de la pesseta, o sigui la pèrdua del valor adquisitiu de la moneda pròpia respecte de les altres.
Els tipus d’interès i la inflació han donat un tomb en els darrers anys. D’inflació ningú en parla, tot i que els capdavanters del Fons Monetari Internacional la mencionen en veu baixa i d’amagat com si es tractés d’una paraula obscena. Personalment, crec que un mínim augment de la inflació que oscil·lés entre un 3% o un 4% seria beneficiós per a tota l’economia: els bancs podrien treballar i treure benefici de les operacions i els dipositants o estalviadors podrien aconseguir una renda mínima pels seus diners sobrants.
Aquest és un dels problemes fonamentals que tenen les institucions financeres internacionals a l’hora d’elaborar una política monetària. Em sembla que s’equivoquen. Si Déu ho vol, en un termini que no goso concretar, ens traurem del damunt el maleït coronavirus. El resultat serà una crisi que es multiplicarà per 10, si no es llança diner al mercat. Es tractaria, lògicament, de diner nou, sense cobertura, d’aquell que afavoreix l’aparició de la inflació. Però no ens ha de fer por, i la història ens ho demostra prou bé. Keynes va defensar aquesta solució després de la Primera Guerra Mundial. El daltabaix del 2008 es va solucionar amb l’emissió d’una quantitat immensa de dòlars nous. Si el mercat no els hagués trobat, hauria quedat com un animal sense ossos o, potser més ben dit, amb ossos però sense carn. Els resultats han estat sempre positius. Un premi Nobel d’economia, Milton Friedman, que precisament no m’inspira gaire simpatia, va dir que històricament el tipus d’interès del mercat europeu i del dels Estats Units havia estat del 4%. En tot cas, no havia estat del 0% o de l’1%. Un diari val entre 1,20 i 1,50 euros i el diner no val res, tot i que la gent treballa, roba, estafa per aconseguir-lo en la major quantitat possible. Em sembla –i no soc jo sol qui ho diu– que hem de fer donar un tomb a l’economia. Els empresaris han de poder pagar un 6%, 7% o un 8%, mentre que els bancs han de poder cobrar un 4% o un 5%. D’això se’n diria una economia financera equilibrada. És un terreny en el qual els polítics han d’imposar els seus criteris als economistes, ja que aquests tenen raó quan parlen d’interessos mínims, però són els polítics els qui han d’imposar interessos racionals.
En economia també s’ha de ser bon minyó.