Mítings

Durant prop de trenta anys he viscut a escassos metres dels dos escenaris on, probablement, s’han fet més mítings de campanya a Badalona. Són dues localitzacions buscades perquè en aquell barri hi viu un de cada quatre badalonins. Traduït a votants, sobren paperetes per ensalivar. Parlo del poliesportiu de Llefià i de l’amfiteatre del Gran Sol. M’he empassat desenes de mítings de tots els colors. De petita, els pares m’hi portaven. Dels del Gran Sol no tenia escapatòria. Se sentien des de casa. Podria escriure un llibre sobre com ha evolucionat l’attrezzo per reduir-ne l’aforament i fingir, tant sí com no, que en aquell espai no hi cabia ni una agulla. També puc donar compte de centenars d’autocars amb militants que he vist partir cap al míting final de campanya. I de com els telèfons treuen fum, els dies previs, recordant a la gent que no pot fallar. O que l’entrepà i l’aigua corren aquell dia a càrrec del partit, només faltaria. Això dels mítings, i disculpi’m l’expressió, sempre m’ha semblat una demostració d’aviam qui la té més llarga. Jo només hi veig convençuts. Els mítings no són com les jornades de portes obertes de les escoles, quan en recorres un bon grapat, ben motivada, abans de fer-ne la selecció. Si depèn de mi, aquest cop, en ple pic de la tercera onada de la pandèmia, els partits se’ls poden estalviar. Així de passada ens evitem la indignació que desperta saber que no puc anar a Calella a visitar un familiar però sí a escoltar qualsevol cap de llista, per molt que així ho digui la sacrosanta Constitució.

Aviat farà un any que es lluita contra el coronavirus i, per tant, ja fa més de tres-cents dies que la gent no està per orgues. Les batalles partidistes i la gestió de la pandèmia han cremat a propis i a aliens. Així que compte que la campanya que aquesta nit arrenca no acabi fomentant, sense pretendre-ho, que la gent es quedi a casa.