A federar, Iceta

Ja ha jurat el càrrec i ja és a lloc. Sigui per respectar la quota catalana al Consell de Ministres. Sigui perquè el seu sacrifici pel defecte Illa necessitava una torna. Sigui perquè li tocava després de la frustració de la presidència del Senat que ja salivava. Sigui pel que sigui, Miquel Iceta és el flamant ministre de Política Territorial i Funció Pública. Miquel Iceta i jo tenim vides paral·leles. Molt distants, però paral·leles. Ell va deixar la universitat sense titular-se i jo també. Ell porta 42 anys a la política i jo 42 anys al periodisme. Ell ha estat fidel al socialisme mutant i jo he estat fidel a El Punt. Ell ha fet tots els papers de l’auca i jo també. Potser és per això, perquè l’observo amb un cert privilegi, però sense hipoteques, que ensumo que si ahir va dir la veritat debuta amb els telenotícies comptats, i no són molts. “M’agrada Espanya com és: diversa, plural i unida”, ha dit en la presa de possessió. Com no podia ser d’altra manera ha refermat “compromís” amb la Constitució i ha avisat que no hi haurà “sobresalts, ni invents, ni improvisacions” en la seva gestió. Entenc, doncs, que ja es va posar ahir en la idea que sempre ha tingut d’Espanya, l’Espanya federal. Recordeu allò de les 8 nacions i potser Navarra? Seran aquestes les que anirà per federar? Veurem. Està en el lloc adequat. No hi ha excusa. Com li va dir el president Puigdemont, el federalisme es demostra federant. Però serà que no, eh, Miquel? No sé per què, però m’ho sembla.