Trobar-se

Camino desvagat, fent temps pel polígon de les Gavarres de Tarragona. L’urbanisme de patró americà situa fora de les ciutats aquesta barreja de serveis, comerç i oci de grans superfícies. I que trobem repetit arreu del país, fins i tot amb els mateixos plànols, proporcions i establiments. Concessionaris de cotxes, bricolatge, esport, electrònica, animals de companyia, hamburgueses, frankfurts, woks, italians i mexicans, i multicinemes. Una comissaria dels Mossos i aparcaments arreu. Buits, és clar. Està tot pensat per al cotxe, i ara no hi ha qui circuli. Extensions enormes d’asfalt en unes terres que abans havien sigut grans finques de conreu. He fet un cafè abans no haguessin de tancar per les restriccions de la pandèmia, i he passejat, m’he perdut. L’escriptora i activista Rebecca Solnit té un assaig sobre l’art de perdre’s on reflexiona sobre les diferents maneres que tenim de perdre’ns. Sortir del camí traçat i passejar per territoris que no surten als mapes, alliberar-se de les rutines i escapar del productivisme. Jo ho he fet, topant, com la vaca cega, amb uns rètols que em deien que només atenien comandes fetes per internet, o amb peticions de certificats professional del ram de la construcció, o amb l’última tecnologia amb pas restringit per cintes adhesives. Anant d’un lloc a l’altre, creuant aparcaments que esperen que s’allunyi la pandèmia per recuperar el sentit. M’assec a prendre el sol, fins que un autobús s’atura just davant meu i em deixa a l’ombra. Mira que és immens aquest món, i no cal dir aquest polígon. Com diu Solnit, perdre’s per trobar-se, però si pot ser que sigui a un mateix!