Votar o comprar

Aquest article només és una reflexió sobre les diferents variables, sanitàries i econòmiques, que envolten dos drets bàsics: votar i comprar. Són perilloses, aquestes dues activitats? Compararem les dues activitats. Des d’un punt de vista descriptiu, votar és l’exercici d’un dret bàsic, en un espai tancat, controlat, segur i centrat en una urna. Vota la persona, diposita un sobre en una urna, controlada per una persona que forma part de la mesa. El temps de votació és, orientativament, d’uns 40 segons. L’aforament de l’espai de votació és restringit. La compra d’aliments o de productes bàsics és una necessitat essencial, que es realitza en un espai tancat, de superfície variable i on l’aforament està restringit. L’activitat es concreta en la introducció dels productes en un carret que posteriorment es dipositen en l’espai de caixa per al pagament. El control l’exerceix un caixer o caixera que passa els productes pel lector òptic, un a un, i els retorna perquè nosaltres els tornem al carro o a la nostra bossa d’anar a comprar. Es paga en efectiu o amb targeta. Comparem les dues activitats, votar i comprar. Totes dues generen limitacions. Com superar-les? La votació presencial es pot substituir pel vot per correu o pel vot telemàtic, quan aquest existeixi. La compra presencial es pot substituir per la compra on line. Aparentment tot semblaria senzill i les dues activitats serien segures. Per què, doncs, en la situació actual, creiem que comprar suposa un risc menor que anar a votar? El pensament humà és complex i allò que és habitual, en confrontació al que és esporàdic, és acceptat com a menys perillós.

Comparem al detall les dues activitats. Primer, comprador és a votant com caixer és a mesa electoral. Un caixer atén una mitjana d’un client cada 120 segons, o l’equivalent de 30 clients cada hora. Cada client, de mitjana, compra uns vint productes. Això són unes 600 transaccions a l’hora de productes que potencialment han passat per altres mans. Si un caixer o caixera està de mitjana de tres a quatre hores a la caixa, en un dia normal, són uns 2.400 productes manipulats al llarg del dia i per cada persona a la caixa. L’horari d’obertura sol ser d’onze hores. Totes les caixes disposen de mampara de seguretat, es demana distància i gel. Fins aquí, i amb totes les cauteles, són pocs aquells que dubten que un supermercat no sigui un espai segur. Segon, anem a una mesa electoral. En una mesa electoral, cada votant tarda de mitjana uns trenta segons a dipositar el vot en un sobre que pot portar de casa. Durant onze hores, a cada mesa es poden fer unes 1.320 transaccions individuals, s’introdueix el sobre en una urna, un sobre personal i únic. En el recompte, els sobres són manipulats, oberts i comptats, amb mascareta, distància, gel i guants. Tercer, de la comparativa es desprèn que un comprador toca uns vint productes diferents mentre que en el vot només, i a priori, toca un únic producte que és el sobre amb el seu contingut. Les alternatives també són interessants. Tant uns com els altres disposen de tecnologia, protecció i seguretat, que redueixen, però no eliminen, el contacte amb l’objecte de transacció. Però la comparativa, números en mà, deixa clar què pot ser més perillós. Vistes les dades, semblaria doblement més perillós anar a una botiga que anar a votar. I si les dues activitats tenen mesures de control per superar els inconvenients, per què no les apliquen? En les activitats habituals i essencials aquestes mesures ja estan en marxa, però en les esporàdiques, com votar, tot penja encara d’un fil.