Els tres homes del Sabadell

Fa pocs dies, vaig trobar l’esquela d’Esteve Faus, un bon amic i secretari del Banc de Sabadell en la meva època bancària. En aquella època, hi havia tres homes que representaven molt bé el banc i que van ser els qui van convertir un banc local en un banc molt més ambiciós i en el que és ara. Els tres homes eren: Francesc Monràs, director general, Joan Oliu, subdirector general, i el ja esmentat Esteve Faus. Amb els tres vaig mantenir una bona amistat i m’agradaria dedicar unes línies a cadascun d’ells.

Quan Francesc Monràs era un simple apoderat del banc, d’aquells que s’aixecaven quan el director general entrava cada matí, no gaire d’hora, es va presentar un diumenge al matí a la torre que el president tenia a la mateixa ciutat de Sabadell. Aquest, tot i que no l’esperava, el va rebre educadament. Francesc Monràs li va explicar que els números que li donaven els professionals del banc no eren els correctes i que el banc anava molt més malament del que li deien. Com es poden imaginar, no va ser una gestió fàcil, ja que s’hi jugava la feina. Però la jugada li va sortir bé. Monràs tenia tota la raó del món, i així es va veure, quan president i algun executius del banc van començar a revisar les xifres del balanç. El resultat va ser que el director general va ser acomiadat sense contemplacions i Francesc Monràs va ser nomenat en el seu lloc per mèrits propis. Durant la seva etapa, va fer bona feina: va obrir les primeres oficines del banc, ja que fins aleshores s’havia mantingut limitat a la central. Era un bon professional i anava sempre ensumant el que feien els altres per veure si els podia imitar. Quan venia a veure’m –bastant sovint– i s’havia d’esperar cinc o deu minuts, es passava aquest temps recollint tots els fulls informatius que Banca Catalana tenia exposats i que anunciaven les operacions que fèiem. Després entrava al meu despatx i discutíem de la feina.

Joan Oliu era el pare de l’actual president del Sabadell. Era molt diferent de Monràs. Vaig passar moltes hores amb Joan Oliu, anant o venint de Madrid, on havíem d’anar a reunions de les institucions bancàries a què pertanyíem. Parlàvem sobretot de banca i del sistema bancari, perquè el meu company de viatge tenia una veritable obsessió amb el tema. Suposo que devia somniar amb els crèdits concedits i amb els impagats pendents de cobrament.

Esteve Faus era advocat i secretari general. O sigui que tenia els mateixos càrrecs que jo a Banca Catalana. Era un altre bon professional i una altra bona persona de qui et podies refiar absolutament. Si alguna vegada he vist un equip que funcionés bé, va ser el que formaven aquests tres homes, que eren la columna vertebral del banc. Els tres estaven sota les ordres del president, Joan Corominas, un altre bon professional. La majoria dels aspectes positius que té el Sabadell els deuen alguna cosa i cap dels negatius està vinculat a les seves activitats.

Quan va esclatar la crisi bancària dels anys vuitanta del segle passat, el Banc Sabadell va demanar audiència al governador del Banc d’Espanya. Aquest es va posar a tremolar, ja que en aquell moment aquestes visites estaven normalment relacionades amb la notícia dels desastres financers que acumulaven les entitats i de les necessitats que tenien d’ajuda financera. La seva sorpresa va ser quan li van dir que tenien una quantitat considerable de beneficis, amagats en un compte de passiu del banc no declarat al Banc d’Espanya. En uns altres moments, el governador els hauria obert un expedient i hauria passat la informació al fiscal general de l’Estat. En canvi, es va aixecar de la taula i els va fer una gran abraçada. El Banc de Sabadell era diferent dels altres i els seus directius honestos, però tenien la virtut o el defecte d’amagar beneficis. Mai no van haver d’amagar pèrdues.