Ens prenen per ximples

Fa anys que tinc el costum d’escoltar poc –o gens– els candidats en campanya; no és el moment de donar el millor d’ells mateixos sinó de fer l’espectacle i deixar-les anar de l’alçada d’un campanar per convèncer-nos que cadascú és qui ens pot salvar de l’altre, com si arribats a aquest punt no els coneguéssim. I que consti que no ho dic només en el mal sentit de la paraula perquè per a mi no tots són iguals. El que sí que em desperta curiositat, i cada vegada més, és quins càlculs deuen fer ells –i elles, és clar– o els seus assessors a l’hora d’intentar portar-nos cap al seu molí, com creuen que som, quina imatge els transmetem, perquè evidentment les urnes s’omplen de la interacció entre representants i representats i reconec que jo, que soc de la vella escola –aquella que es mirava els programes i valorava el grau de compliment– m’agafo algunes declaracions públiques quasi com una ofensa personal: de veritat em prenen per tan ximpleta? No és pas improbable. Suposo que estic pastada d’una impenitent innocència que em dificulta la comprensió d’algunes decisions. Com pot ser que els fons europeus per a la reconstrucció s’hagin de disputar en el camp de batalla de la revenja de la dreta (contra qui governa i entre ella mateixa?) o en el de les eleccions catalanes –també s’hauria votat en contra en cas que no se celebressin?–. No ho sé, pensen en les persones? O la polarització els fa perdre l’oremus? I això mentre patim una crisi sanitària i econòmica de conseqüències dramàtiques de la qual no ens hauríem o ens haurien de distreure.