Tot a càrrec dels mateixos

En tota família hi ha el lleig. El que sempre té problemes i al que li costa que les coses li surtin bé. En el cas de la família de les administracions, el germà maleït sempre són els ajuntaments. Que hi ha un nou servei decretat per una administració superior? Segurament ho pagarà el consistori. Que hi ha un problema? Els alcaldes i alcaldesses sempre seran els primers de ser-hi. Que hi ha un infrafinançament? Ja ho cobrirà la Casa de la Vila. Que hi ha una convocatòria electoral imposada per uns jutges en un moment en què els especialistes sanitaris ho desaconsellen en plena pandèmia? No pateixin, els ajuntaments hi seran. En les planes d’avui poden veure fins a deu exemples de com s’organitzen els municipis catalans per garantir les eleccions. I en molts casos han hagut de recórrer a la imaginació i als voluntaris. Tant per assegurar les mesures mínimes higièniques i de ventilació dels locals com per controlar que es compleixin escrupolosament tots els requisits.

Els números d’aquestes eleccions fan feredat: es passa de 2.680 locals electorals a 2.764 i de 8.247 meses a 9.117. En total, una despesa de 35 milions que, si bé és cert que una part la retornarà la Generalitat, significa que els consistoris han d’organitzar el condicionament dels locals i la seva neteja, la contractació de personal i la gestió de serveis especials per gestionar les cues.

Ara que estem en plena campanya, les formacions que aspiren a presidir la Generalitat haurien de plantejar-se una vegada per totes la necessitat de tirar endavant una llei de governs locals amb cara i ulls i que doti els ens municipals de la consignació pressupostària que és de justícia. I encara més perquè els ajuntaments han hagut d’assumir, també, endeutament i despesa per la gestió de la pandèmia. Però ja veuran que algun dia d’aquests de campanya algú parlarà dels ajuntaments. Ho fan cada cop que ens convoquen. Però les paraules se les emporta el vent i portem legislatures esperant-ho. Perquè ara estem en campanya i després ve la realitat. El moment en què els interessos de partit tornen a passar al davant dels mals crònics.