Arbres de Farners

“Troncs i branques d’arbres nus s’entrellacen damunt d’una espessa gruixuda catifa de fulles seques, matisada amb colors esplèndids...” Així és com veia Salvador Espriu el parc de Sant Salvador, un dels pocs parcs netament urbans a les comarques gironines. Sí, sí, parlem d’urbanismes i d’urbanitats, no solament de natura... Si Santa Coloma fos una vil·la romana, el seu parc en seria el peristil. Un espai a cel obert, connectat a les estances de vida ciutadana i delimitat per ordenades fileres de plàtans. “La tardor deu estar avançada i aviat el vent arremolinarà i escamparà la fullaraca...” Sigui l’estació de l’any que sigui, pels corredors que dibuixa la columnata natural, el farnesenc hi passeja o hi juga com qui passeja o juga en un pati perfectament acotat: a una banda, el deliciós camí que mena al castell de Farners; a l’altra, la riera, sempre viva, sempre canviant. I sempre polèmica! Com a la cançó de la pluja d’en Raimon, per la riera de Santa Coloma o hi baixa poca aigua o n’hi baixa massa... Quan no és l’empresa de jardineria que la deixa eixuta, és un temporal que hi aporta massa sorra, n’omple la llera i la fa vessar pels vorals. Fa molts anys es va dragar per evitar que el fenomen s’agreugés. L’any passat el maleït Glòria va fer que plogués sobre mullat (maleït Glòria i maleïdes frases fetes!). La font Picant, fita última del vianant desvagat, ha quedat mig colgada i alguns plàtans i verns de la riba es troben negats. Per molt resistents que siguin a l’excés d’aigua, acabaran descalçant-se, com ja ha passat amb tres o quatre exemplars que no van aguantar crescudes anteriors. I ara digues, a algú li importa? A molts ciutadans colomencs, sí, i per això ens adverteixen del pròxim desastre. A qui sembla importar-li un rave és a l’Agència Catalana de l’Aigua, la primera responsable de la gestió dels nostres aqüífers i rieres. Esperem que l’Ajuntament sigui més sensible i comenci a estudiar el problema per actuar-hi d’una manera ràpida i eficaç. “Avui tot es manté ben quiet, immòbil. Si els arbres es conten ara, els uns als altres, els secrets de les seves misterioses i meravelloses vides, val més que nosaltres callem.” Així acaba Espriu la prosa sobre el parc. Callarem, doncs. Però si un altre arbre es descalça i deteriora més el parc, no caldrà que els arbres ens expliquin el secret de la seva deplorable mort. Tots sabrem qui n’ha estat el responsable. I aleshores ens sentiran.