Madrid amb pell de xai

L’unionisme es desmilitaritza. Han passat a la història els escamots nocturns que atacaven estelades solitàries o fileres de llaços grocs i Inés Arrimadas i el seu seguici es transvesteixen de teletubbies i s’abracen en solitari des dels cartells electorals. Han desaparegut els tertulians de Societat Civil Catalana dels canals de Madrid, sense que ningú no els trobi a faltar. Fins i tot s’han acabat les provocacions a Amer, ara que s’han adonat que l’exili serà impossible de derrotar. Via pragmàtica, doncs. El PSOE envia un buròcrata de partit per intentar narcotitzar la política catalana i, com sempre, els comuns fan la feina bruta de l’esquerra espanyola, equiparant JxCat amb el PP, i la del règim, fent veure que volen canviar-lo. Més enllà, Vox, el partit de Jusapol, ocupa el racó assignat com a advertència i amenaça, per si de cas.

Tot plegat és la segona fase del pla que va començar amb les porres del Primer d’Octubre. Les represàlies han impactat fort en l’opinió pública d’aquest país i, ara, el lema és girar full. Interessa que la societat catalana oblidi l’Estat que la va agredir i accepti l’statu quo sense demanar explicacions ni reclamar drets. Decadència suau i retorn al règim comú institucional, polític i econòmic. La proposta de Madrid és una amnèsia densa i dòcil, com la del 78. I, ja se sap, les poltrones autonòmiques conviden a la becaina.

La icona política del nacionalisme espanyol és el soufflé, aquell que es desinfla quan rebaixes la temperatura. I per això la recepta d’aquí ha de ser la del brou, la de les dues tasses que no volen prendre’s a Madrid la nit del 14 de febrer.