Impotència

Des de la pandèmia, és com si la vida s’anés reduint i així es fes més petita, vitalment i moral més petita. Petita pel que fa a la potència: allò que, segons Spinoza, és la capacitat d’actuar, que no s’ha d’entendre només de manera purament individual, sinó adreçada cap a allò comú i, per tant, a la política com una possibilitat transformadora. La societat prou que hi estava dirigida, cap a la disminució de la potència comuna: l’individualisme ferotge a la recerca del benefici que, sigui petit o gran, regeix en la immoralitat capitalista com l’objectiu prioritari, si no l’únic. Tanmateix, persistien, i fins amb forces renovades, moviments de protesta i de resistència col·lectiva. Aquesta força s’ha empetitit. Els carrers, convertits encara més en espais de vigilància, pràcticament han deixat de ser “nostres”, i aquest “nostres” és universal.

En aquest país, no fa gaire temps, però ja sembla llunyà, alguns, que no semblàvem pocs, teníem la il·lusió del “dret a decidir”, una de les manifestacions possibles del desig d’una actuació comuna per a una transformació política. Hi havia una sensació de potència, cosa exultant. Ara es fa de nou evident que la capacitat d’actuació es redueix a votar: el paper assignat per contribuir al funcionament de la maquinària institucional de la democràcia. No deixaré de votar, però em pregunto què decidim realment. No ho plantejo només en relació amb l’Estat espanyol. Com i qui decidirà la destinació dels fons europeus dels quals ja ens avisen que arribaran a canvi d’aprimar més les estructures d’estat i, encara pitjor, els serveis públics? Votis qui votis, en aquestes o en unes altres eleccions, aquests fons aniran principalment cap als projectes dels multimilionaris? Spinoza també ho deia: la impotència provoca una disminució de l’ànim i, per tant, tristesa.