Raça humana
Quan les presons són un negoci
No temen la crisi, sempre omplen la barraca, els seus preus són competitius i estan connectats amb el poder polític que a canvi de recursos per a les campanyes, els garanteix per llei la plena ocupació. Què més podrien demanar? Carta lliure en la gestió, sense intromissions que limitin els guanys, i en aquest aspecte tampoc es poden queixar. A qui li importa el que facin entre murs? El seu públic és barat de mantenir i disposa d’una baixa o nul·la capacitat de protesta. Parlem de les empreses de seguretat privada que als Estats Units administren el 7% de la població penitenciària estatal i el 16% de la federal, a més del 50% de migrats i sol·licitants d’asil detinguts i un cert percentatge de menors tutelats. El president Biden ha ordenat no renovar els contractes amb dotze d’aquests centres, la qual cosa marca una reversió positiva però insuficient, perquè encara queden a mans mercenàries milers de reclusos en situació de forta vulnerabilitat: s’han documentat actuacions degradants i cruels, com ara la negació a l’assistència mèdica i la pràctica d’esterilitzacions forçoses, amb l’objectiu de reduir la reincidència i estalviar diners al contribuent, ves per on! Certament és tan difícil conjugar lucre i drets humans com fàcil fer sonar la bossa amb equacions a mida: legislacions més dures/presons de gom a gom. I ja sabem qui les habita: qui no mereix una segona oportunitat perquè tampoc ha tingut la primera. Persistent criminalització social i racial a la qual les grans corporacions contribueixen fent lobby; necessiten mercaderia per al seu negoci.