El pis de Canuda

Un llibre que evoco al capdavall de la columna m’ha recordat –i perdonin– el pis d’estudiants que em va fer set anys de residència i que encara és conegut com “el de Canuda”, perquè era en un 4t d’aquest carrer, quasi davant per davant de l’Ateneu Barcelonès, que per a alguns de nosaltres va ser com la continuació de casa nostra: els tres àpats i l’Àngel, la biblioteca i el Sr. Guillén, la premsa, el jardí, les tortugues, l’ou com balla, l’ectoplasma de les tertúlies de preguera i l’inefable Fisas. Al de Canuda hi van viure o el van freqüentar Joan Gasull, de Viladamat, autor d’El pacifista que pretenia volar una discoteca, i el seu protagonista, Francesc Tubau de l’Escala. De Torroella de Montgrí, Ernest Díez, cantant, palindròmic i dibuixant, i Josep Pagès, generador del Grup Rosa dels Vents (hostaleria i colònies). David H. Rosenthal, de Nova York, expert en jazz i traductor del Tirant lo Blanc. M. Mercè Marçal, escriptora. Pere Andreu (el Pere Brut del capítol dels “comuners”) de Vilamacolum, el “gironí” que més sap del Magreb, el Sàhara i l’Orient Mitjà. Els cantants Josep Tero i Marina Rossell. Va ser uns anys seu, amb els corresponents piano i bateria –el malson de la Teresina humil i afable del pis de sota–, del grup Indika encapçalat per les pedagogues Eugènia Sala i la malaurada Pilar Heras (citada al llibre amb el feminisme), ambdues de Figueres. Lligant música i escena, als pisos de Canuda i al proper d’Amargós –el de Pep Cruz, Tià Coll, Enric Matarrodona, Teresa Saseras...–, el TEI hi va organitzar uns recitals d’Indika que van fer-se en terres gironines. I tanquem-ho amb als i les que el de Canuda els va fer de pis de dia... o de nit. Tots plegats també un poc contraculturalistes, i ho dic pel llibre de Pau Lanao i Narcís Selles La contracultura (Quaderns de la Revista de Girona) sobre l’ídem provincial –la que correspon a aquests límits–. No se’l perdin: hi trobaran els noms propis, els anhels i les obres de la contracultura dels seixanta als vuitanta del segle passat a la demarcació. I dels topants freqüentats pels caps visibles, d’entre els quals tres pisos barcelonins, residència dels llavors estudiants i futurs contraculturalistes. Naturalment els autors no podien pas esmentar-los tots i apunten només els que van habitar aquells que després van ser reconeguts com a prelats domèstics de la contracultura de la prefectura. Dit sigui de passada, algú hauria d’escriure, per a la magnífica col·lecció esmentada, el llibre d’aquests pisos d’estudiants del Bisbat.