Gràcies, Ester Casanovas

Jo era la que donava als pobres, però ara la pobre soc jo. Aquest diari publicava diumenge una entrevista de Miquel Torns a la veïna d’Hostalric Ester Casanovas Cabrerizo; si no la van llegir, facin-ho, coneixeran una immensa i colpidora mostra de dignitat humana amb efectes desvetlladors sobre l’abast de l’emergència social que vivim. Una dignitat esquerdada, que trontolla davant les bufetades de la vida i les situacions límit, més difícils d’assumir quan menys previsibles són. I ella, quaranta anys, més d’una dècada treballant d’educadora infantil en una escola bressol, no s’hauria imaginat que per un problema de salut acabaria demanant ajuda per menjar, justament quan era de les que, com a voluntària de Càritas, aportava als altres. La seva història no és, malauradament, insòlita, sinó representativa d’aquest patró creixent de persones o de famílies que tot i la seva formació i posició un mal dia també es troben la nevera buida i els cau el món a sobre. Ester ho afronta amb una fortalesa impressionant guanyada amb molt d’esforç al desànim i a la vergonya d’haver de rebre. Costa poc donar i molt acceptar que et donin, reconeix, i explica que un dels cops més forts d’aquesta davallada va ser no poder col·laborar amb les campanyes de recollida d’aliments i de joguines, com sempre feia. Les dues cares de la solidaritat que sovint no sabem veure. La valentia i la sinceritat d’Ester immunitzen contra la condescendència de qui es pensa que mai no li pot passar. (A Catalunya tenim una pobresa crònica del voltant del 20%.) Gràcies, Ester.