El vailet

Ara fa just una setmana, el 6 de febrer, vam anar a veure The kid, el vailet, per commemorar que aquell dia feia 100 anys de l’estrena d’aquest clàssic del cine mut. Charlot en la seva màxima esplendor i Jackie Coogan, el nen que va marcar tot un model per als futurs nens actors. La seva tendra imatge abraçats és un dels pòsters més penjats a les habitacions, quan penjàvem pòsters. Difosa i escampada arreu. Em feia gràcia poder anar al cine a veure un llargmetratge mut, en un temps capgirat per la pandèmia en què la tecnologia ocupa tots els àmbits de la nostra quotidianitat, i en què, entre teletreball i plataformes de streaming, i limitacions, sortir de casa per anar al cine és gairebé un fet insòlit. Ho vaig viure com una festa, com una mena d’homenatge al mitjà, a totes les històries que hi hem vist. Em pensava, il·lús, que aquesta vegada, amb una pel·lícula muda, m’escaparia d’aquell volum eixordador que hi acostuma a haver a les sales d’exhibició. Però no. The kid és muda però té música. I sonava a tota castanya. Veia Charles Chaplin, movent-se com tantes vegades l’he vist, fent-me riure i plorar. I pensava en el Chaplin apàtrida, en el pària jueu, el no assimilat, fora de les regles de la societat per poder acceptar plenament la pròpia identitat i reflectir l’existència política de tot un poble. Una tradició cultural amb Kafka, Heine, Chaplin, amb la Hannah Arendt, que reflexiona sobre això i de qui ara s’han publicat un seguit d’escrits, Participar del món, de quan s’exilia als EUA fugint de la barbàrie. 100 anys de rialles, i aquest rerefons de barbàrie que no ens abandona per molt que la tecnologia ens segueixi enlluernant a cada innovació, com un bon esmorzar enlluernava el vailet.