Reflexió abans del plebiscit

El calendari electoral ens marca el dia d’avui com a jornada de reflexió, després d’una campanya absolutament condicionada pels efectes de la pandèmia de la Covid-19 i les decisions judicials. Ha acabat la campanya més estranya que mai hem viscut. S’ha desenvolupat gairebé al 100 per cent per via telemàtica; amb presos polítics, exiliats i gairebé tres mil represaliats; amb un protagonisme desmesurat de les juntes electorals i, per damunt de tot, marcada per la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de determinar que les eleccions siguin demà i no més endavant. La logística del dia dels comicis per tal que la jornada es desenvolupi amb seguretat ha irromput en l’agenda informativa de la campanya, com també ho han fet les més de 30.000 excuses presentades per membres de les meses per tal de no assistir-hi, una bona part de les quals no han rebut, ni rebran, resposta.

En l’àmbit més polític, tot i que el que s’ha comentat fins ara també és política, la irrupció de l’exministre de Sanitat Salvador Illa com a candidat del PSC ha capitalitzat la campanya. Veurem, demà, amb quina força es trasllada a les urnes l’anomenat ‘efecte Illa’. Més enllà de la gestió de la pandèmia i de les propostes per a la recuperació de la gravíssima crisi econòmica, ha anat emergint el component plebiscitari de la cita electoral. Fonamental. Perquè el que acabarà determinant el futur del país és si demà obtindran la majoria les forces independentistes o les unionistes. Hi ha diferències internes evidents, profundes, entre cadascun d’aquests dos blocs, però avui aquest és el nus de la qüestió. Illa ha centrat la campanya a fer taula rasa del procés i ha reclamat vots, encara que siguin prestats, de qui sigui per liquidar-lo. Els independentistes, per la seva banda, han signat que mai pactaran amb ell. Els vets poden marcar la pauta dels pactes que es puguin fer després, però caldrà esperar als resultats, pendents de l’aritmètica parlamentària.