De desagraïts l’infern n’és ple

Ens han fet el favor immens de mantenir en condicions la torre en temps de democràcia i se n’han hagut de gratar la butxaca, perquè les despeses quan es tracta d’edificis tan nobles són astronòmiques. I ara que els obliguem a marxar és just, diu la justícia, que rebin una compensació ja que no han actuat amb mala fe, com podien saber, ànima de càntir, que eren els amos però no els propietaris del llegat de l’avi? I potser tenen raó, perquè en aquest país de vegades res no és el que sembla. A veure si en traiem l’entrellat. L’avi, una excel·lent persona, va salvar la pàtria de la guerra que les hordes comunistes i maçones el van obligar a engegar per la gràcia de Déu, que no és poca cosa. Durant els seus 40 anys de pau va fer neteja exemplar i ens va constituir com una unidad de destino en lo universal, excelsa categoria, que no es va inventar ell però en va fer un ús ferreny i inapel·lable. No és estrany que els españoles todos ben cofois per la carpanta –els ideals suprems tenen el seu preu– s’avinguessin de bon grat a subscriure forçosament –quina contradicció, em dec confondre!– col·lectes petitòries per obsequiar el seu cabdill, i si no, no haurien allargat gaire, com ja sabien: la presó o els marges, destino en lo particular. L’avi es va morir el 1975 i va transmetre l’herència als familiars, com faria qualsevol bon pare de família, i des de llavors dona, fills, nets i besnets han estat cuidant la finca per tots nosaltres, lloable sacrifici! És clar que els hem de pagar el dispendi, no quedarem pas malament a aquestes alçades, que de desagraïts l’infern n’és ple!