Felip

Ara que la tempesta ha passat –o això em sembla a mi, que ja saben que no entenc gaire de política–, els he de confessar la meva perplexitat per la baralla de pati (de veïns o d'escola, triïn vostès) pel lema de la manifestació d'avui. Perplexitat perquè no puc entendre, tot i que el col·lega que em llegeix per darrere l'espatlla m'ho voldrà explicar, com és que algú pot sentir-se incòmode amb les obvietats que expressa el lema.

La primera, que Catalunya és una nació. El Tribunal Constitucional recalca que aquesta proclamació, feta al preàmbul de l'Estatut, no té cap valor jurídic. Com passa amb els preàmbuls de totes les lleis, que només són una declaració de principis. Gràcies per recordar-nos-ho. La segona obvietat: nosaltres decidim. Què té de dolent aquesta afirmació? El dret a decidir, no és l'essència de la democràcia? L'Estat espanyol, és o no és una democràcia? Llavors, què és el que molesta tant? Perquè hi ha qui no vol assumir aquesta afirmació? És potser perquè els que reclamen aquest dret són catalans?

A mi, tant agafar-se-la amb paper de fumar em fa mala espina. Perquè al darrere d'aquesta actitud hi apareix el conformisme i la por a molestar que ha dut Catalunya a la situació d'haver de manifestar-se per la seva dignitat. Que en un auditori hi ha una sola persona que no entén el català? Doncs fem la conferència en espanyol i avall, no fos cas que pensés que som uns maleducats.

Lluís Bou em dóna una notícia publicada el 21 d'abril del 1990. Hi llegeixo: “Catalunya és la que els catalans volen que sigui”. Qui ho va dir? Felip de Borbó. I aquest concepte molesta? Que m'ho expliquin.