Deu minuts d’amor

Quant trigaran avui a agafar el telèfon? Han passat vint-i-quatre hores des de l’última trucada i tinc deu minuts per parlar amb ell. Mans fredes, veu tremolosa i cames feixugues. Què li dic amb deu minuts? Que l’estimo? Crec que ja ho sap. Que el trobo a faltar? Crec que ho té més que assumit. Que l’enyoro? L’hospital Santa Caterina de Salt dona deu minuts a cada familiar per parlar amb un pacient hospitalitzat a psiquiatria. Sols hi ha una línia de telèfon per a tota la unitat, per això sols són deu minuts. Parlem del temps? No cal. Li pregunto com està? Li explico com estic jo? Parlem del futur? Juguem a on m’agradaria ser? Tampoc puc plorar perquè seria perdre el temps. El fet de plorar s’allargaria massa. I com deu ser el telèfon des d’on em parla? On és quan em truca? Qui té al seu voltant? Avui m’ha dit, però, que a la saleta on llegeix el diari, ha vist El Punt Avui. I si escric una columna per dir-li que l’estimo? Potser sí, un t’estimo sense presses, que quedi escrit per sempre.