De set en set
Entrevistes
Vaig ser a la roda de premsa virtual de Rebecca Solnit, amb motiu de l’edició per al mercat hispanoamericà de Records de la meva inexistència. M’és impossible recordar-ne gaire res més que una periodista peruana, em sembla que era, que es pentinava frenèticament aprofitant el reflex del monitor, i una altra que va interessar-se per l’opinió de l’escriptora sobre com es representen les dones a si mateixes, o alguna cosa així, que va motivar una dissertació erràtica i per a mi indesxifrable, rematada amb una efusiva felicitació a l’entrevistadora per l’agudesa del seu comentari. A partir d’aquell moment, la noia va amorrar-se a la pantalla amb ulls amorosos, com si Solnit li hagués revelat que també tenia un gos que es deia Bucky. No hi va haver, en una hora de connexió, ni una sola pregunta sobre el llibre. Una llàstima. Va ser la prova que una successió d’intervencions saberudes, d’una seixantena de corresponsals sortits d’un màster en feminisme, dona uns resultats deplorables. És tot el contrari del que el lector experimenta amb les entrevistes a escriptors de la revista The Paris Review que ha reunit Acantilado en dos volums. S’ha dit que amb aquesta col·lecció s’institueix l’entrevista com a gènere literari, però algú s’ha entretingut a analitzar les preguntes? No valen res. Només per una mandra mental inaudita es pot gosar demanar a Faulkner, Sontag o Milosz a quina hora s’aixequen, si treballen a mà o a màquina, a quina edat van començar a llegir o quantes paraules escriuen en un dia. Els periodistes, que de tant obsessionar-nos amb la pregunta original i incisiva sovint no trobem més que les proeses del gosset Bucky per resposta, arrenquem a plorar davant la lliçó dels reporters de The Paris Review, que accepten la pròpia futilesa, una mena de transparència, per tal que la brillantor visqui només a la banda de l’entrevistat, l’única que de fet pot tenir interès.