Quan el bisbe hi posa els peus

Només en cas que el prelat del lloc fos de natura mandrosa –i per aquests afers segur que actuava amb diligència– s’hauria pogut qüestionar la propietat. Per què ho diem? Perquè a la diòcesi de Vic s’argumentava que pel sol fet que el seu titular posés els peus en un temple, aquest ja quedava sacralitzat (i passava a formar part del seu patrimoni, vet aquí el poder de la mitra!). L’anècdota l’explicava el 2018 Joan Casajoana, dirigent d’Unió de Pagesos, una de les persones que més han plantat cara a les immatriculacions de l’Església, a l’espoli de béns històrics i culturals dels pobles –i de particulars– a partir d’una norma franquista que el 1998 Aznar va reformar i òbviament millorar bo i atorgant-li legalitat democràtica: amb un document d’un bisbe en funcions de notari –del 1946 al 2015 han exercit aquest privilegi– que com a part interessada certifiqués que l’immoble en qüestió pertanyia a la institució religiosa des de temps immemorials, n’hi havia prou per registrar-lo. I l’Església no s’ha pas encantat: des del 1998 fins al 2015 s’ha fet seves unes 35.000 finques, entre les quals la catedral de Sevilla i la mesquita de Còrdova i altres edificis de culte, però també terrenys rústics, habitatges, locals, places, equipaments esportius, segons l’informe publicat dimarts pel govern de Pedro Sánchez (a Catalunya serien 3.722: llistat de la Generalitat del juliol passat). Un immens escàndol immobiliari que reclama una solució d’estat: anul·lació de les immatriculacions i que els bisbes deixin de posar-hi els peus. No sé per què, però ens temem que no serà fàcil.