Estranys al llit

Churchill va dir que la política fa estranys companys de llit, però si quasi tot ho ha dit sempre Churchill, quasi tot ho ha inventat sempre Shakespeare. L’expressió prové de La tempesta, l’última obra del dramaturg. Un nàufrag, Trinculo, va a parar a una illa enmig d’una terrible tempesta i troba inesperat sopluig sota la capa de Caliban, un monstre, meitat peix, meitat humà. El desgraciat nàufrag s’adona de l’estranya situació, però amb el pragmatisme dels desemparats fa aquesta reflexió: “La misèria et fa conèixer companys de llit ben estranys.” Els governants que, com Churchill al seu temps, han de gestionar situacions extremes s’adonen aviat de la conveniència d’ajuntar esforços sense gaires manies. Volen una situació extrema?: un país amb pandèmia, misèria econòmica a la cantonada, sotmès a les fugides endavant dels seus dirigents, tenallat per una política de blocs que es juren (i signen) enemistat eterna i on els vetos també es reprodueixen dins de cada bloc en particular... Un país malalt de purismes tibats i arrogants, saturat de gent que sempre té tota la raó del món i que no en fa prou de tenir-ne “una mica”, de raó. En aquesta situació, molts contribuents comprenen el nàufrag Trinculo i, com ell, admeten que davant la inclemència del temps seria desitjable que els nostres representants fossin capaços de compartir el llit amb estranys... pel bé comú. Mentre això no passi, aquest articulista (anava a dir nàufrag) té la sensació que mentre els purs d’una banda i de l’altra es van tirant els vetos pel cap, només aconsegueixen que una cosa anomenada Voxç vagi eixamplant la base.