Fontajau i Sant Ponç

Qualsevol home en senectut que hagi rebut el primer ensenyament al col·legi La Salle de Girona recorda i té present la figura de Miquel Soler. Llavors era un noi jove, esprimatxat, que es desvivia perquè els alumnes participessin en activitats. Allà on es feia teatre, esport, gimcanes, excursions, tómboles benèfiques, visites a malalts, colònies i tantes altres iniciatives, hi havia en Miquel organitzant, ajudant, promocionant, amb un entusiasme com no n’hem conegut d’altre. Ell va ser el conductor de les nostres passes d’infantesa i primera joventut. Sempre he pensat que els frares de La Salle no li ho varen reconèixer prou.

La seva família tenia una serradora de troncs a Palau-sacosta. Fins allà arribava també el seu delit, organitzant els diumenges a la tarda cinema per a la canalla. Anys després, ells varen marxar amb els serradors, i es construïren dues cases a Fontajau per hostatjar-hi pares, germanes, i en Miquel i la seva esposa, pels voltants dels anys seixanta del segle passat; i d’allà no s’ha mogut.

Des d’aquell indret ha estat testimoni viu de l’evolució d’un barri descuidat de Girona. L’any 1945 s’hi varen refugiar immigrants. Hi malvivien unes set-centes persones, moltes procedents de Jaén, mancades dels serveis més elementals, amb barraques fetes de fusta o cartró cuir. Però l’any 1962, la diada de Sant Narcís, va esdevenir-se una gran inundació, que es va endur literalment tots els habitacles i les pertinences dels seus estadants. Els varen reallotjar provisionalment a l’antic convent de Sant Josep –l’actual arxiu històric– i aquest “provisionalment” va durar setze anys!

Miquel Soler es va commoure d’aquella gent, ajudant en allò que era possible. El barri va començar a canviar, es va fer cèlebre el berenador de la Barca, on s’hi menjaven granotes; i veient com la gent jove anava a banyar-se al Ter, proveïts d’una tovallola sota el braç i el banyador posat des de casa, en unes gorgues que formava el riu, perquè la qualitat de l’aigua llavors ho permetia.

Un llibre, Fontajau en blanc i negre, editat per en Miquel i Paco Sánchez, recull nombroses instantànies d’un temps que no tornarà. Des dels seminaristes que hi anaven a jugar a futbol sense llevar-se la sotana ni la faixa vermella; o la catequesi amb joves de La Salle, amb el pare Isidre Molar, capellà dels suburbis, que impartia amb en Miquel coneixements essencials a una mainada encara barraquista. Amb els anys tot va ser com una gran família; llàstima que el pare Molar va morir en una intervenció quirúrgica.

El llibre és un homenatge –humil– a uns barris gironins que no han arribat a formar un nucli urbà, que han crescut a cops d’iniciativa privada, i que sempre han estat deixats de la mà de Déu.