Lliçons catalanes per al PS(C)OE

En espera de veure com es materialitza la formació de govern a la Generalitat de Catalunya, sembla clar que Pere Aragonès en serà el pròxim president. El candidat Illa, guanyador en vots de les eleccions, no té opcions reals d’investidura, malgrat que l’aritmètica parlamentària possibilitaria un tripartit com els que ja van encapçalar Pasqual Margall l’any 2003 i Pepe Montilla el 2006. El que ho fa impossible 15 anys després no és que Catalunya es declari més o menys d’esquerres. El que ho fa impossible és que el PSC i el PSOE hagin menystingut els desitjos majoritaris dels catalans per al dret a decidir sobre la sobirania i la independència de Catalunya. I que apliquessin amb entusiasme el 155 per derrocar un govern legítim tampoc hi ajuda.

Les lectures sobre els resultats electorals són conclusions ja conegudes: l’independentisme creix, es consolida i supera la barrera del 50%; els socialistes són l’únic partit que augmenta en vots –ultradreta a banda– i l’hemicicle pivota cap a l’esquerra. N’hi ha d’altres: Ciutadans, que va néixer com una arma de confrontació dintre la política catalana, es desploma de 36 a 6 diputats i deixa una herència enverinada que recull especialment Vox. En Comú Podem manté el seu espai sense fer-lo créixer. I Junts per Catalunya esdevé l’últim baluard de l’espai postconvergent, que deixa en la inviabilitat la fragmentació amb el PDeCAT i l’irrisori PNC.

El dibuix que queda de l’expressió a les urnes no pot obviar l’abstenció i la baixa participació. No sabrem mai què hauria passat si les eleccions s’haguessin ajornat sense la pressió del PSOE. La sensació és que les mesures de seguretat van ser modèliques i l’organització, un èxit. Però no es pot deixar de prendre com a termòmetre que aquesta baixada de la participació –la més baixa fins ara registrada– fa que els partits independentistes perdin més de 640.000 vots.

L’empat a 33 escons del PSC i ERC ratifica, en una altra línia, accions polítiques. Ambdues formacions són les que han hagut de trampejar amb més duresa la gestió de la pandèmia i en surten reforçades. La victòria pels pèls d’Esquerra sobre Junts també és una revàlida de l’estratègia republicana d’apostar pel diàleg i la solució negociada. Caldrà veure si, a l’altra banda, el PSOE deixa que el PSC intenti encapçalar l’altra part d’aquest negociació política.

Perquè aquí hi ha la gran advertència per al PSC i el PSOE. La cambra catalana té majoria independentista (74 diputats), certament, però també suma fins a 82 diputats favorables a la celebració d’un referèndum acordat, i fins a 109 dels 135 favorables a una solució dialogada, si hi incloem el PSC. És el 87,3% que, segons el CEO de l’octubre, considerava que “cal dialogar amb el govern espanyol per donar una sortida al conflicte polític entre Catalunya i l’Estat”. Una de les curiositats d’aquesta enquesta era comprovar que la màxima adhesió a aquesta via era més alta (96,8%) entre els votants del PSC, seguida com a preferència pels votants dels comuns (96%), ERC (91,8%) i, fins i tot, entre els de Cs (74%) i el PP (73,3%). Junts (72,3%) i la CUP (64,2%) eren els que menys hi confiaven.

Heus aquí la patata calenta del socialisme català i el govern de Pedro Sánchez a La Moncloa. Les propostes polítiques de l’Espanya constitucionalista han fracassat: Cs i el PP tenen 9 diputats, i no constitueixen cap alternativa. L’únic que creix és l’extrema dreta hilarant, feixistoide, racista i demagògica de Vox, amb una proposta sobre Espanya i sobre Catalunya que hauria d’ofendre els que aspirin, seriosament, al fet que Catalunya vulgui seguir sent-ne una part amb propostes federals.

Per tant, és l’hora que l’Espanya que representa el PSOE i Podem comenci a prendre’s seriosament l’abast de la desafecció catalana i assumeixi que l’esperpent no és una opció. El PSC i el PSOE tenen la responsabilitat de no desentendre-se’n. Activin ja la taula de diàleg. Perquè no fer-ho no és que relegui Catalunya a una reivindicació permanent, és que condemna la política espanyola a la confrontació basada en l’odi i la repressió, que, amb fatxenderia i set de venjança, només engreixa Vox, que ho representa més bé que ningú.