Fer el que cal

Aquest diumenge, el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, demanava als partits independentistes que no malbaratin el resultat històric del 14 de febrer. Ho feia envoltat de personalitats que, al llarg de 40 anys, amb la seva feina han contribuït a l’avenç de l’independentisme. Un corrent polític que ja és central al nostre país i, després d’uns inicis testimonials al principi de la transició, majoritari. I també, no ho oblidem, molt divers. Majoritari i molt divers, dues característiques inseparables que són la cara i la creu de la mateixa moneda.

Assolir el 51% dels vots i la majoria absoluta d’escons del Parlament obliga a fer el que cal. Amb aquests resultats i la situació social, econòmica i política que vivim, l’independentisme hauria de poder esdevenir de confiança i predictible i no oblidar-se de l’abstenció que ha patit. Cal fer política i cal fer polítiques, no partidisme. Cal comptar amb la diversitat, que es repeteix tossudament, i no mirar d’arraconar-la. Cal entendre l’acord com una fortalesa i no com una debilitat; i cal fer les coses bé. El país s’ho mereix i, sobretot, ho necessita.

Esquerra ha guanyat, tal com ja ho va fer en les darreres eleccions a Madrid. Cal felicitar qui guanya. Però ha guanyat per poc. Guanyar per un no és tenir l’hegemonia, cal acceptar-ho. Cal que qui ha perdut, i qui fins i tot no ha obtingut representació, com a mínim reflexioni. Cal abandonar la petitesa i la mesquinesa. I, sobretot, el que cal és recuperar l’esperança i abandonar el retret. Catalans, Catalunya!.