i líders de pa sucat amb oli

Fa un mes comentava els entrebancs que la pandèmia –la incertesa i les conseqüències– està posant als líders de tots els àmbits i donava algunes pautes per recuperar el lideratge en els pròxims anys. Tanmateix, tot i reconèixer-ne la forta incidència, no tots els objectius dels líders són tan desconeguts com un virus nou. És evident que, quan transcorren mesos i anys i no passa res, quan les coses s’estanquen i no millora la vida dels ciutadans, els que van davant tenen un greu problema de manca de lideratge; les persones escollides no encarnen les inquietuds dels seus seguidors i de la societat que dirigeixen, i es creen un món irreal, allunyat del dia a dia de la seva gent.

Tot això pensant amb bona intenció perquè, si els suposats líders només miren per ells i per les seves cadires o si, a més a més, utilitzen la corrupció, l’amenaça, la guerra judicial (lawfare) o, fins i tot, la violència per mantenir-s’hi, la seva credibilitat baixa en picat i acaben perdent la confiança i, quan la seva força coercitiva s’afebleix, el poder.

L’estancament social i l’absència de referents podrien explicar en part l’augment de la ultradreta en el món occidental i, més encara, la creixent popularitat entre tants joves. Si això passa en països on el feixisme ha estat combatut amb decisió, no cal dir que a Espanya, on no només ha estat –i és– protegit, sinó que és ben present en els estaments de l’estat, la seva quota és –i serà– la cosa més habitual. I, per sort, no és que els seus líders tinguin gaire carisma ni gaire nivell, però és que aquells que haurien de barrar el pas a ideologies totalitàries i tan poc humanitàries deuen ser líders de pa sucat amb oli. I qui diu fer front a l’extrema dreta, diu assumir que la majoria –ara comptada i tot– de la població d’aquest país vol ser independent.