‘Antón Carolina mató a su mujer’

Quan érem petites als nostres estimats pallassos –“Cómo están ustedes?”– no els agradava que juguéssim abans d’esmorzar perquè havíem de rentar, planxar, cosir, escombrar, cuinar, brodar i teixir, de dilluns a diumenge, no podíem ni santificar les festes! I al pati de l’escola franquista fèiem rotllana, picàvem de mans i cantàvem: “Antón Carolina mató a su mujer, la puso en un saco y la llevó a moler.” Llibertat d’expressió? No calia, llavors; aquell règim era ben tolerant amb els feminicidis justificats. Vegin, si no, la versió més explícita del tema: “Don Pepito mató a su mujer, por haber sido muy mala y no querer obedecer.” És ara que ens hem tornat uns exquisits perepunyetes i ens horroritzem si algú exalça trets al clatell, piolets al cap i explosions de cotxes. Quina democràcia tan acomplexada és aquesta? Provoco –o ho intento– perquè tinc preguntes per compartir. Ha d’actuar la justícia quan un artista difon missatges com ara: “La cogí del cuello, la tiré al colchón, me lancé hacia ella, le di un palizón.” “Pato te pateo duro hasta que quedes chato, esas ideitas las sacas de dónde, quieres ser mujer y tu naciste hombre.” “Me cago en estos putos rumanos, voy a cortaros las manos.” “Besarte, desnudarte, pegarte y luego violarte hasta que digas que sí.”? O no perquè l’empara la llicència creativa? Consideren que es fa apologia de violència masclista, homòfoba, racista o que es tracta d’un simple divertiment transgressor? Si s’apunta a un polític és delicte d’odi i si apunta a un immigrant no? O a la inversa, és clar. Per pensar-hi una mica sense fer trampes.