Ni tan bons, ni tan dolents

Arran de les protestes que ha generat al cas Hasél s’ha obert el debat sobre quin és el límit del dret a la protesta i amb quina contundència policial s’ha de garantir l’ordre públic. Hi ha qui ho veu blanc o negre. Al meu parer, hi ha una escala de grisos que no et permet classificar uns de bons i els altres de dolents. És molt més complex que això. Milers de persones han sortit al carrer aquests dies, en una situació de pandèmia i de restriccions que directament ja limita el dret a la protesta. I tot i així, una multitud, en desenes de poblacions catalanes, han sentit que l’empresonament de Hasél era la gota que feia vessar el vas. Massa pòsit acumulat que només necessitava un detonant. I han estat els més joves, que des del seu innat inconformisme, han apujat el to. Perquè són hereus d’un futur negre. I estan emprenyats i decebuts. Pel mig, però, s’hi infiltren addictes a la violència i apàtrides dels arguments, que són minoria, però que acaben acaparant flaixos. I els Mossos? Al cos hi ha una gran majoria de bons professionals. I les situacions que han de gestionar no són gens fàcils. Però més enllà dels errors, el problema és la tendència a camuflar-los i a negar que hi ha qui, sota l’uniforme, disfruta exercint la violència. I aquests també acaparen flaixos. És a dir, ni tan bons, ni tan dolents. Uns i altres.