Consciència i violència

Cap novetat en els actes vandàlics que s’han produït a diverses ciutats catalanes amb l’excusa de la indignació per l’empresonament d’un noi que es diu Rivadulla i que té un talent tan gran que pot vomitar i a la vegada fer veure que canta. Dic excusa, perquè en qualsevol altre cas (un home que pega a la seva dona, un jove agredint els seus pares, un mestre que toca un alumne, una mare que lesiona un fill) la llei hauria caigut amb contundència sobre els qui no tenen clar que el límit de la indignació és la violència sobre les coses i les persones. També hauria de caure, en principi, sobre qui utilitzi violència verbal per expressar les seves opinions i ultrapassa així una llibertat que, com totes, té límits. Però sembla que no tot és tan clar: Rivadulla pot dir el que vulgui (si ho canta) i els seus aduladors poden trencar-ho tot, sempre que ho facin a ritme del nom del primer. La resta, els que no cantem, hem de tenir cura, perquè al mateix temps es va imposant de manera inapel·lable l’anomenada “cultura de la cancel·lació”, en què opinions no compartides acaben essent motiu per a la mort civil, en una patètica mostra de puritanisme, majoritàriament protector de les dones (no ens defenseu més, que ho podem fer soles!), però també d’altres col·lectius “vulnerables”. Ras i curt, això de la llibertat va per barris.

Amb totes aquestes dades ben apreses, no és estrany que algú pugui a hores d’ara defensar qui acumula fets i dites contra jueus, dones i homosexuals pel sol fet que, de remor de fons, hi hagi posat quelcom que s’assembla (sols s’assembla) al rap. L’art no pot tenir cadenes, diuen, i així imagino que a partir d’ara qualsevol polític que vulgui dir una bestialitat inacceptable sols l’ha de recitar amb la musiqueta, perquè, com s’ha vist, no cal ni tan sols ser un bon cantant. Tampoc és inaudit que algú amagui sota una música de més o menys qualitat la seva ràbia sociòpata. No són els millors temps per a la concòrdia i d’això ja ens adverteixen els resultats de les eleccions, en què dels tres partits més votats sols un ha condemnat els fets sense pal·liatius i s’ha arrenglerat amb la policia i la seva essencial tasca de protecció de la seguretat ciutadana, que, en casos com aquest, arriba fins a l’ordre públic. Als altres dos, la pressió dels cupaires els posa plom a les ales. El mateix plom que ha fet que l’alcaldessa de Barcelona hagi sortit amb retard i amb sordina a dir el que calia.

Potser és que hem perdut els nostres referents i que pensem que qualsevol cosa que ens interessa individualment esdevé per això el centre de l’univers: la meva llibertat, el meu honor, la meva opinió... i el meu cop de colze. Però el que és cert és que veure persones, que per la seva edat poca aportació a la comunitat han pogut fer, cridant el que els passa pel cap i trencant cares, vidres i economies descriu el grau d’infantilisme de la mobilització política més visible. Deia Emili Lledó que sols té sentit la llibertat d’expressió per donar a conèixer una llibertat de consciència i que aquesta significa haver treballat, en el millor sentit hegelià de la paraula, una idea. Per això em fa vergonya compartir espai i temps amb qui accepta i justifica aquest fanatisme fàctic, amb aquesta violència desfermada que tenen la barra d’equiparar amb reivindicacions legítimes: les que van dur durant el franquisme tants líders sindicals a les presons, o a la tomba persones de tota ideologia, algunes tan partidàries del diàleg com Lluch i Tomás y Valiente, assassinats per la banda de sicaris que el tal Rivadulla es dedica a enaltir en les seves fastigoses lletres.

Massa hem parlat d’ell i jo no penso tornar a anomenar-lo pel seu nom artístic. No entra a presó per haver cantat, ni tan sols per haver cantat malament, ni tan sols per haver cantat malament unes lletres infames. Hi entra perquè és un delinqüent que es va salvar de fer-ho abans per la política criminal del sistema contra el que ha atiat tota la fúria dels eixelebrats i d’una colla d’interessats a rebentar el món, peti qui peti. Tot el meu suport als cossos policials que, com dits que són de l’Estat, tenen l’única legitimació possible per posar les mans sobre nosaltres. Sols quan toca. I ara toca.