Facin el favor d’entendre’s

És ben senzill. Es convoquen eleccions i la ciutadania vota els seus representants. Amb més o menys entusiasme i grau de participació, però el mandat és irrefutable i a ell es deuen els qui han estat escollits. La ciutadania acata el veredicte de les urnes tant si afavoreix la seva opció preferida com si no, i espera legítimament que la classe política faci el mateix i gestioni els resultats amb eficàcia posant a davant el bé de les persones i del país. Així ho explicaríem a un nen al qual volguéssim il·lustrar sobre les regles del joc democràtic. Li diríem també que, coses de la pluralitat, fa temps que cap partit no obté aquella àmplia –o absoluta– majoria que li permetria implantar el seu programa en solitari, i que és necessari establir pactes entre formacions afins per governar. I en aquest punt ens aturaríem encongits de vergonya aliena. Com li faríem entendre que sigui tan difícil respectar la voluntat popular, que arribar a acords impliqui un calvari de retrets pujats de to, gesticulacions tàctiques, personalismes i draps bruts airejats fins a la nàusea? Mentrestant, el malestar social creix i els joves veuen un futur ple de misèria. Que els que s’hagin d’avenir s’avinguin i ens estalviïn l’espectacle perquè els nens es cansen. A Catalunya, 14-F, abstenció del 46% –no tota atribuïda a la pandèmia– i Vox, 11 diputats –malgrat la pandèmia–. A l’Estat, entre el 28-A i el 10-N del 2019, l’abstenció passa del 24% al 34% i Vox, de 24 diputats a 52. Quina part no es comprèn? La desafecció és una derrota que l’extrema dreta aprofita per guanyar. És ben senzill. No senten el seu alè?