Neva a Benidorm

Hi ha moltes menes de solitud, i després hi ha pitjor solitud de totes. M’explicaré. Hi ha per exemple la solitud serena d’estar envoltada dels teus llibres, amb una llar de foc encesa, les plantes rere la finestra i el gos als peus. Hi ha la solitud d’estar amb els teus entranyables amics de sempre –situació prepandèmica– que parlen de coses que no t’interessen i tu ja fa estona que has desconnectat i tens ganes de marxar a casa teva. Les dues solituds ben habitables.

I després hi ha la pitjor de totes. Cadascú deu tenir la pitjor solitud de totes, la meva la vaig descobrir una nit d’hivern, en una ciutat turística de la costa. Llocs que són un solemne homenatge al kitsch. Espais sorollosos i brillants que de dia, amb carrers plens de gent, el sol i sobretot el mar, encara et permeten algun instant d’enganyar-te. Però si hi estàs una nit d’hivern ja no hi ha escapatòria possible. De nit, amb vent i una mica de pluja, aquest lloc agafa una fisonomia inquietant, que va més enllà d’un solemne homenatge al mal gust, amb cartells de pollastre a l’ast desgastats i bategant a l’aire. Circules per la desolació, per carrers amples amb cantines mexicanes, pizzeries, locals d’articles de platja, edificis alts i ni la més remota sensació de poblet pesquer.

Aquella nit en la qual jo ensopegaria amb la pitjor imatge de la solitud possible, anava amb cotxe amb algú que sabia que trigaria molt poc a deixar-me, vaig veure els llums de neó d’una mena de local de striptease. I en aquell moment vaig adonar-me que aquesta és la solitud més infernal. Vaig pensar que si hagués d’estar sola aquí, prenent alguna cosa en algun local d’aquells, o estant en un hotel d’aquells, o caminant per un carrer d’aquells... simplement em moriria de pena.

Des d’aquella nit, ja fa 20 anys, aquest és el món que no suporto. El problema és que ja no només és Benidorm on el món pot semblar més insuportable, ho és en molts racons, quasi en cada lloc i quasi en cada instant. Per tant, era molt conscient que anava al cinema a veure l’última de Coixet per enfrontar-me als meus propis dimonis. És exactament per mi com aquella escena famosa de 1984 i les rates. M’he posat a les seves mans i m’ha dit: mira, fins i tot a Benidorm hi poden passar coses precioses. I ja l’he vista, i no és la millor pel·lícula de Coixet –així m’ho sembla– però potser és la seva pel·lícula més necessària. I crec que en el seu cas no s’ha de veure pel·lícula a pel·lícula, és com un llibre de poemes, junts fan una història. Totes les pel·lícules de Coixet, juntes fan una narrativa, per mi sempre és una part d’un tot.

Recordo ara una dona dient a Coixet fins a quin punt li agradaven les seves pel·lícules, i ella va contestar simplement: gràcies per connectar. Per connectar! En el fons això de crear, d’escriure de dirigir, va d’això. De tenir un món propi amb el qual algunes persones connectaran. I fer una bona feina. No hi ha més.

Coixet té moltes coses a dir, pensa, sent, treballa, et diu coses diferents, a cada pel·lícula arrisca i sempre és diferent i sempre és ella. Ningú li pot discutir la qualitat i interès de la seva obra –encara que a casa nostra ni la felicitem pel Premi Nacional de Cinematografia–. Jo em quedo amb la idea bàsica i necessària que avui, encara que el món pugui ser desolador –cada dia més intensament i sense treva–, podem trobar prodigis si sabem mirar bé. I que el món, avui, tot ell ja és Benidorm i no hi ha escapatòria, i malgrat tot... podem mirar el mar encara que sempre hi hagi un cercador de metalls amb aquell maleït pal. Ja està, no hi ha més i aquest tan poc és tot el que ens poden dir, honestament, avui.