Dit i no fet

Detenen un raper lleidatà i li donen dos anys de presó per haver denigrat el rei emèrit i la policia i per haver elogiat diversos grups armats ja inexistents (admirats per bastants aspirants a revolucionaris que, com Hasél, no han agafat cap arma que no sigui un micro). A les manifestacions en contra de la detenció d’aquest, a més de la majoria pacífica hi ha hagut manifestants que han trencat les finestres dels bancs i saquejat algunes botigues cares. I hi ha hagut mossos que han fet la seva feina segons els protocols i d’altres que han repartit llenya a pler o bé han disparat bales de foam, una de les quals va comportar la pèrdua de l’ull d’una noia. Es podria parlar ad infinitum de la violència dels manifestants i de la dels policies (els uns i els altres censurats o elogiats, segons el cas), però darrere de tot plegat sabem que l’engarjolament de Hasél no ha estat ni més ni menys que la gota que ha fet vessar una copa plena, entre d’altres coses, d’un atur juvenil de més de 40%, d’uns atacs constants a la llibertat d’expressió i també de la repressió catalana sencera (des dels empresonats fins als exiliats passant pel munt de processats); i de la immunitat d’un delinqüent monàrquic i, fa poc, d’uns neo-falangistes que van exaltar una legió hispano-hitleriana tot insinuant que s’hauria de fer una segona edició de l’Holocaust. Etcètera. Tot justificat jurídicament per una constitució escrita una mica menys de mig segle abans del naixement dels que es manifesten. Què esperava l’Estat? Que la joventut toqués L’estaca davant de la Delegació abans de dir-li “bona nit i tapa’t”?