En el clarobscur dels monstres

“Pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat.” Aquesta mena d’aforisme, que sovint se’m fa present, va escriure’l Antonio Gramsci, marxista que va posar en qüestió el desenvolupament del comunisme a l’URSS estalinista, durant el feixisme italià. De fet, va formular la idea de diverses maneres (com ara aquesta: “El pessimisme és un assumpte de la intel·ligència, l’optimisme, de la voluntat.”) en els seus textos, bona part escrits a la presó, a la qual el va condemnar el règim de Mussolini per ser secretari general del Partit Comunista Italià. He sabut recentment que, de fet, Gramsci va manllevar-la de l’escriptor francès Romain Rolland i que va pensar-la en relació amb les possibilitats de transformar el món, vers la justícia social, encara que les circumstàncies duguessin al pessimisme de la raó. Hi ha molts motius per seguir creient “racionalment” que no hi ha res a fer, però s’ha d’intentar de totes formes amb una voluntat col·lectiva.

Gramsci declarava un “odi als indiferents”, títol d’un seu llibre, perquè no podia concebre l’acceptació passiva d’una realitat inacceptable. Creia que el món perjudica la majoria de les persones que, per això mateix, han de transformar-lo, però tarden a fer-ho perquè les classes dominants no només imposen unes formes econòmiques, sinó la seva hegemonia cultural. Segons Gramsci, això feia (segueix fent) que, encara que “el vell món desapareix, el nou triga a aparèixer”. Hi va afegir: “En aquest clarobscur sorgeixen els monstres.” Em sembla com si el clarobscur s’hagués perpetuat i que no fan res més que sorgir monstres feixistes de tota mena. El pensament crític sobre el món no deixa de conduir-nos al pessimisme. I, tanmateix, hi ha voluntats que s’hi resisteixen, tot i que no sé si són optimistes. Potser, simplement, hi són per no deixar d’existir.