La contracultura

Quan es parla de contracultura, sovint se’n van a buscar les referències als Estats Units –els hippies, Woodstock i Hair, Ginsberg i Burroughs, els Freak Brothers i tot el còmic underground, LSD i peiot, Grateful Dead i The Mothers of Invention–, oblidant que aquí, a pesar de viure sota una dictadura, la contracultura va ser forta i diversa, amb el seu component antifranquista. I a Catalunya no tot el moviment es va centralitzar a Barcelona: ho demostren Palau Lanao (Anglès, 1955) –periodista d’aquesta casa– i Narcís Selles (Olot, 1955) a La contracultura, número 211 de la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona , coeditada per la Diputació i l’Obra Social La Caixa i dirigida per Rosa Ma. Gil i Tort. “La contracultura va tenir una importància considerable a les comarques de Girona, tant per les obres i manifestacions que va inspirar com per la seva influència en determinats grups socials, sobretot entre els joves i sectors relacionats amb la creativitat en un sentit ampli”, expliquen els autors per situar el lector.

A la cronologia que obre el llibre, Lanao i Selles situen com a any fundacional el 1968, el del Maig francès i la Primavera de Praga, amb tres fets: “Damià Escuder fa una estada a Londres, on s’allotja a l’Arts Laboratory, centre artístic experimental. A la ciutat anglesa, filma les grans manifestacions pacifistes i entra en contacte amb el moviment hippy.” “Lluís Güell inicia la sèrie de discoteques i sales de festes que qualifica de temples pagans de la música.” I “l’actor gironí Quico Viader contacta a França amb el grup Zanzíbar Productions i protagonitza el film experimental Deux fois, de Jackie Raynal, una obra emblemàtica del cinema underground francès”. Escuder, Güell i Viader són tres protagonistes d’aquesta història, com també ho són Lluís Racionero i Maria Josep Ragué, Octavi Malagelada, els germans Pep i Quico Estivill, Joan Ponç, Carles Frigola, Josep Bosch Piculives, Montse Costa, Maite Martí, Lluís Hereu, Pere Planella, Lídia Quera, Toni Huertas Zappa o Pere Danés, Pere Puta. Aquesta és una història de comunes i cooperatives, de fanzins i manifestos, de teatre alternatiu –el TEI de Sant Marçal, el Talleret de Salt–, de grups de rock com ara Atila i Loud Crash, del Tint-2 de Banyoles i l’Assemblea Democràtica d’Artistes, d’ecologisme i pacifisme, d’utopies i desencisos. Una història que s’havia d’explicar.