L’esquerra que dol

A ls setanta i als vuitanta, fa trenta i quaranta anys, el PSC i el PSUC (avantpassat d’ECP) varen exercir d’esquerra transformadora. Varen engrescar el jovent de l’època, que va fer confiança als seus dirigents, que varen plantejar i aconseguir verdaders reptes històrics, des del govern i des de l’oposició de les institucions. Molts d’aquells dirigents de l’esquerra transformadora, amb encerts i errors, es varen guanyar un raconet, a recés de les inclemències, entre el cor i l’ànima dels ciutadans. A molt d’aquell jovent (entre el qual m’hi compto) cada dia ens dol més el PSC d’Illa, Iceta i Sánchez embogit a la recerca de l’espai de Cs i la sardina de Lerroux. I no vull ni imaginar el PSC d’Eva Granados! Coincideixo amb l’exconsellera i ex-PSC Marina Geli, que declara obertament aquest dolor per la deriva del partit on va militar i lluitar tants anys. Com també dol aquest ECP d’Albiach i Colau que sembla disposat a blanquejar fins on sigui el PSC i a plantejar qualsevol ocurrència per amarrar alguna quota de poder. Si no fessin riure, farien por. Ahir el consell nacional d’ECP va acabar refermant la idea de govern d’esquerres entre ERC i ECP, deixant de banda la CUP, i amb el suport extern del PSC. El vet d’ECP a Junts i el boicot que genera a la proposta de quadripartit d’ERC, 80% per l’autodeterminació i l’amnistia, cada dia és més ridícul. Dol que vingui de l’esquerra, però, com diria l’àvia Neus, per a ells anirà el pollastre.