Humorada monumental

Un dels pocs consols que ens queden, després d’assistir atònits durant sis setmanes a la disputa organitzada per elegir el millor monument de Catalunya, és que tots aquests llocs sobreviuran molts més anys que la bajanada televisiva a què han estat exposats. Sotmetre el patrimoni a aquesta vergonya nacional, patrocinada per la televisió pública i la mateixa Generalitat, potser no és el més greu, de tota manera, sinó la constatació, una altra vegada, que la idea que les institucions tenen de la cultura és equiparable a la d’una atracció de fira. Es podrà raonar que l’objectiu era divulgar la riquesa històrica i patrimonial entre un públic no iniciat, i semblarà fins i tot legítim, excepte que continuo sense entendre la facilitat amb què es posa en relació allò que agrada a la majoria amb la imbecil·litat. Deixant de banda que una tal equació suposaria admetre que tots els governs estan elegits per la part més imbècil de la població, aquesta classe d’entreteniments abonen la concepció de la cultura com un coneixement elitista, insuls i hermètic que només pot ser compartit en una versió alegroia i rebaixada. Aquest és el mal pitjor de programes com Batalla monumental: que confonen la proximitat amb la lleugeresa i la humorada, per tal que no hi hagi res que pesi, que tot faci riure, que arribi tot triturat en un bon puré: la història i les pedres, i fins i tot la gent que hi viu, convertida en la claca fanàtica d’un localisme pagerol. En el debat a les xarxes per aquesta producció televisiva, hi ha hagut també alguns partidaris. Al·leguen la frescor, el dinamisme, la participació que ha estimulat el format de concurs. Però aquest és el mal, precisament: plantejar el llegat cultural en termes de rivalitat, com en un basar de bagatel·les posades a subhasta, i no com les peces d’un sol mosaic, un pòsit, sense el qual ni terra no tindríem on aguantar drets els tristos ninots que som.