No soc cap puta

Arran de la meva anterior columna sobre Pla i Foix, vaig fer amics i enemics, sobretot això últim. Tocar un tòtem és com entrar a tota castanya a la foguera. Enllà dels gustos de cadascú, va aflorar una tropa de mascles que van aprofitar l’avinentesa per arrossegar-me per terra. Tot comença quan el senyor Jordi Arbonès diu que soc una dona jove que, sense arguments, es pensa que ha arranat el món. El seu, d’argument, és que soc jove. La cosa va endavant quan el senyor Quim Xena pregunta si soc una model, el senyor Jordi Álvarez afirma que sempre escric en aquest diari parlant del meu viure com si fos universal i Quim Xena li contesta que m’assemblo –imaginàriament– a alguna tavernera dels temps de Baudelaire. Com que no n’hi havia prou perquè tavernera sonava fins i tot poètic, en Carles Turat s’inventa un conte de mal gust: “Vet aquí una vegada una noia maca i de Terrassa que estudiava filologia catalana a la UAB. Anava pels despatxos a parlar amb els professors fins que una vegada alguns professors obrien la porta perquè tothom veiés el que passava a dins.” O sigui que puta, eh? I no amb un, no, amb professors, en plural. Amics, si fos puta tindria un compte corrent molt més galdós, us ho ben prometo. Amb el seu comentari, Turat pinta els professors de la facultat de filologia catalana com uns abusadors, uns depravats i uns exhibicionistes. Us imagineu un professor (o més) en un despatx follant-se una alumna amb la porta oberta i tot de públic al passadís menjant crispetes? Sisplau, fa riure i tot. Els cardarien al carrer per la via ràpida, no? El masclisme i les enveges en el món literari estan desfermats. L’altre dia una amiga sortia menjant crema de xocolata amb els dits i un protozou li va preguntar si tot ho llepava de la mateixa manera. Feu el ridícul, mestretites.