Opinió

Tribuna

Pensaments, amor i un 18,3%

“Els que volen tallar les ales de l’independentisme són els que legitimen un president espanyol que va decretar l’estat d’alarma amb només el 18,3% de suport del cens

Aquests dies, després de la convocatòria electoral de Sant Valentí, han sorgit històries d’amor i desamor, i fins i tot algunes històries d’odi. Algunes ja havien estat anunciades durant la campanya electoral i, fins i tot, durant la legislatura que va liderar (com va poder) Quim Torra i que va desembocar en una llarga precampanya. Amb amor o sense, l’independentisme ha superat el 50% dels vots per primer cop en la història. ERC i Junts arriben en aquest punt com a forces majoritàries d’aquest bloc amb la càrrega d’una legislatura fallida, en què les relacions no han estat precisament fàcils (hi ha desamor: no es pot negar. I no saben si això s’arreglarà amb teràpia). La CUP ha de fer un pas i es proposa empènyer cap a l’esquerra (a vegades fer una maniobra per renovar l’horitzó és la solució perquè tot torni a rutllar). I els comuns surten a jugar amb línies vermelles perquè prioritzen el bloc d’esquerra i, per sobre de tot, no volen saber res de Junts (mal rotllo!). Com es pot trobar la Via Àmplia que anunciava ERC (gran guanyador de les eleccions en fer-se palès que el PSC no podrà formar govern)? Aquesta és una de les grans incògnites que hi ha per resoldre en aquest punt. I una altra: si arriben a formar govern, quines garanties tenim que funcionarà? I cap a on avançarà? I quin bloc s’imposarà? Idees per pensar.

I just en el punt de sortida

de les negociacions per a la formació del nou govern, amb el PSC fora de l’escena mediàtica, apareix al teló de fons una allau de titulars: l’ingrés a presó de Pablo Hasél, l’inici d’un seguit de mobilitzacions a favor de la llibertat d’expressió, violència al final de les manifestacions, violència policial, violència contra la policia, violència contra els contenidors, violència contra els aparadors de les botigues i el mobiliari de les terrasses, accions de pillatge, violència per contenir la violència i escorcolls en cases okupades per grups italians vinculats a l’anarquisme (que ja es van deixar veure en les mobilitzacions del 15-M). Violència i violència... Aquest és el concepte clau. Però n’hi ha més: la fiscalia es querella contra els membres de la mesa del Parlament, la fiscalia recorre contra el tercer grau dels presos polítics, el Suprem demana un informe al Tribunal de Comptes pels indults als presos, l’advocacia de l’Estat retarda pronunciar-se fins que els presos no hagin complert la pena per malversació... Què en pensa el lector?

L’aparell judicial ha engegat

de zero a cent en una apassionada cursa contrarellotge contra l’independentisme. Són històries d’amor i odi. Però d’on neix tant d’odi si no és de l’amor frustrat, de l’amor negat, de l’amor ferit? D’on neix l’odi si no és de l’amor? I, mentrestant, on és la mesa de diàleg? Pensem-hi!

Elisenda Paluzie,

presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), reclama la formació d’un govern de concentració independentista. Jordi Cuixart, president d’Òmnium, demana que no es deixi perdre l’oportunitat per continuar avançant. Una història de superació constant en el sentit més literal i estrictament romàntic, amb presos, exiliats i represaliats, que han posat la vida al servei d’una idea. Per pensar-hi...

D’altres manipulen

les xifres (molt lleig!). El president espanyol diu ara que el 52% de l’independentisme no representa més que el 25% del cens (i els ministres se sumen al discurs i, entre ells, el mateix Miquel Iceta, que tan sols un any enrere parlava del 65% i, si anem una mica més enrere a l’hemeroteca, el sentim parlar del 50% com el límit per poder parlar d’independència). Els que volen tallar les ales de l’independentisme són els mateixos que proclamen la legitimitat d’un president espanyol que en l’últim any va decretar l’estat d’alarma amb només el 18,3% de suport del cens. Què deu pensar Pedro Sánchez quan diu aquestes coses? És desamor?

Ai, l’amor! Existeix l’amor?

I com es materialitza? No és l’amor, en el fons, un sentiment egoista de recerca de la felicitat? Però la felicitat, de qui? Què empeny la gent a votar independència? No és també la voluntat de ser més feliç? L’amor per una idea? La passió del moment? Aturem-nos i pensem.

“Salvar el món és

la cosa més fàcil que hi ha –diu el filòsof canadenc Leonard Peikoff–. L’única cosa que un ha de fer és pensar.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.