Peixos, ocells, persones

Quan era un nen hi havia més barques petites, menys barques grans i molts peixos; tants, que en sobraven i es tornaven a l’aigua. Ho explica un jove gambià amb experiència al mar que moltes tardes arriba a port sense càrrega, o gairebé, com a molt amb dues caixes per repartir entre el grup. Així no es guanya la vida. Ni ell, ni d’altres pescadors, ni els venedors del mercat, ni les dones que s’ocupen de fumar i assecar un dels principals recursos del país: només una quarta part del territori és cultivable i l’alteració de les estacions pel canvi climàtic complica la supervivència. Què ha passat? Que ara hi ha més barques grans que arrepleguen els peixos i no en deixen per a les barques petites, de manera que molts joves es queden sense feina i la població, sense aquest aliment bàsic (oferta escassa, preus que pugen). I qui es menja el fruit? És ben curiós: en part, nosaltres per via indirecta. Vegem l’itinerari: és capturat a l’engròs, triturat i transportat a la Xina com a manutenció, entre altres animals, de peixos de granja que acaben a la nostra taula (el país asiàtic és l’exportador de conserves més gran del món). I mentrestant, a Gàmbia, és cert que s’han creat llocs de treball amb la instal·lació de fàbriques de farina i això és pa per a algunes famílies però també més gana per demà perquè s’estan destruint les reserves. I danyant l’ecosistema amb l’abocament periòdic de productes químics –sofre i amoni–. Se’n van els peixos i se’n van els ocells de la reserva natural i al final se’n van les persones –cap a l’emigració–. Espoli i depredació, no n’aprenem.