El bressol

Desgraciadament, no els descobriré res de nou si els dic que ser dona encara ara costa més que ser home en aquest món. I ho escric avui que som a quatre dies vista de les celebracions i reivindicacions del 8 de març. Ja sé que d’un temps cap aquí es miren de fer avenços per equilibrar una realitat que, des que naixem, des de temps immemorials ha estat mal repartida. Benvingudes siguin totes les iniciatives que van en aquesta direcció, però és que cada dia que passa et trobes amb detalls que et fan pensar que hi ha tantes coses per fer, que hi ha estereotips tan arrelats que costarà tant de trencar. És un detall, però molt significatiu. El color rosa. A casa tenim dos nens i els bolquers que comprem tenen l’embolcall negre i blau. Si tinguéssim nenes, els de les nenes serien negres i roses. És el que hi ha al mercat. Continuem discriminant per colors com si res. Amb la qüestió cromàtica sí que no hi ha pas res a fer: no avancem. Però el que és més fort i que trobo que clama el cel és que els roses són més cars que els blaus. Per què? Perquè són de nena. Adonar-te que fins on arriba aquella malintencionada taxa o impost rosa no només fa mal d’ulls, fa mal al cor. Perquè veus que no anem bé. Que per moltes campanyes, crides i polítiques ben intencionades –algunes són en va– topem contra algun element intangible que fa que per més que ens hi escarrassem, com a societat en aquesta qüestió, no ens n’acabem de sortir. Potser és perquè el problema, la discriminació, ve de tan lluny que fins i tot es manifesta abans que la criatura arribi al bressol.