De set en set
La gran família
A la pel·lícula La gran família, Alberto Closas i Amparo Soler Leal, els dos protagonistes, es posen a la pell d’un matrimoni que, amb els seus quinze fills i amb l’avi, van a passar uns dies de vacances a la Costa Daurada. El film, de l’any 1962, està considerat un dels principals exponents de la ideologia franquista, embolcallada del vel del catolicisme més tradicional, del foment de la natalitat i dels valors de la suposada família ideal, amb el pare que treballa i la dona que fa les feines de la casa. Es va rodar a la Ciutat del Repòs i de Vacances de Tarragona, un equipament situat a tocar de la platja que havia estat dissenyat a finals dels anys cinquanta en el marc de la política social franquista i en el qual durant moltes dècades van estiuejar milers de treballadors i jubilats. El 1980, el complex va passar a mans de la Generalitat, i, el 2011, amb un estat de degradació important de l’edifici, es va decidir tancar definitivament les portes. Havia anat engreixant la llista dels nombrosos equipaments públics buits i malaguanyats de Tarragona, fins que el 2020 la Generalitat va anunciar el projecte per reobrir-la com a alberg juvenil. El cas és que ara els veïns de la Ciutat de Repòs i de Vacances temen que una part de l’equipament es destini a acollir menors migrants no acompanyats i es plantegen fer un referèndum als barris propers, amb l’avís del president de l’associació de veïns de Boscos que si guanya el sí favorable a l’acolliment dels menors ell plegarà. I l’Ajuntament va enviar dilluns un comunicat per destacar que no, que no hi aniran els menors. Però la qüestió no es aquesta. Ni les famílies d’avui no són aquelles que encarnaven Closas i Soler Leal, ni la societat no és, per sort, aquella del No-Do. Però encara no hem estat capaços de gestionar l’acollida dels menors que arriben sols, ni de deixar de veure’ls com l’enemic que ve a robar-nos o a prendre’s la casa.