L’atur juvenil, un repte majúscul

Les dades de l’atur fetes públiques ahir permeten constatar un dels problemes més greus que té la nostra societat i que la pandèmia de Covid-19 ha multiplicat. Que el 2020 ha estat un mal any per al mercat laboral a Catalunya ho demostra el fet que el nombre d’aturats ha crescut un 30% respecte al febrer de l’any passat (512.000 en total), i a aquesta xifra s’hi ha d’afegir els treballadors en ERTO (192.787), que tenen un risc objectiu d’acabar perdent el lloc de treball. El panorama encara és més problemàtic per l’atur juvenil, que s’ha incrementat un 43% en el darrer any. A Catalunya, l’atur entre els menors de 29 anys és del 27% i, si abaixem el llistó als menors de 25 anys, s’enfila fins al 38%, molt a prop del 41% que es comptabilitza a l’Estat espanyol i molt per sobre del 18,5% en què es troba la mitjana de la zona euro. Això vol dir desenes de milers de joves amb unes perspectives laborals molt magres, molta frustració acumulada i un problema social important.

Hi ha la temptació de derivar la responsabilitat d’aquesta greu situació en la catastròfica incidència de la pandèmia en diferents sectors de l’economia, així com d’esperar que els fons de reconstrucció provinents de la UE seran el manà que resoldrà tots els problemes. Però només cal veure què passava abans de l’arribada del coronavirus per adonar-se que l’atur juvenil a Espanya és un problema estructural, amb una taxa permanentment instal·lada per sobre del 30%, lluny de les mitjanes europees situades sempre per sota del 20%. Els diners d’Europa seran importants i Catalunya té el repte i la necessitat de reclamar-ne una part substancial, però la clau estarà en com i en què s’utilitzen, si es fan servir per posar pedaços a la vella economia, les empreses consolidades i un mercat laboral excessivament precari i injust per als joves o s’inverteixen en reconvertir l’economia, diversificar-la, dinamitzar-la, apostar per la tecnologia, les microempreses i les noves feines que donin més oportunitats als joves.