De set en set
Avui parlen de nosaltres
Som aquella part de la població de la qual avui tothom parla, perquè és fàcil parlar per boca de qui no té gaire més veu que la que avui se li permet, enarborant pancartes amb consignes gargotejades amb una mica de ràbia i una altra mica de cansament. Ai, si pogués ser, si de veritat em sentís valenta, si cregués de debò que tinc dret a ser admesa al món com si no fos boja, com si hagués deixat de ser un accident menor, una criatura fràgil. Som tan imprevisibles, de fet. La mare, atrafegada sempre, amb aquell posat greu que tenia, va trencar un dia un ou al cap del meu germà gran, tot el rovell regalimant-li pels cabells, i ella va i es posa a ballar i a riure, i tots darrere d’ella, rient i ballant, fins i tot el meu germà gran, amb l’ou desfent-se-li a la cara. La meva mare, una Chantal Akerman. Les dones fem aquestes coses insensates per descansar del treball demencial d’estar sempre a casa, tancades a casa, com fa mil anys, plegant la roba, pelant patates, parint deu fills, un rere l’altre, perquè amb sort ens en sobrevisqui un. “Vosaltres sou la porta del cos”, deia Whitman, que ens veia com l’epopeia d’un fortí conquerit, no com ens recordava Duras, que diu que les dones, tan xerrapetes, resulta que som el silenci, el silenci damunt la pàgina, les que a certes hores de la nit, durant segles, ens hem confós amb “el fureteig dels animals pel sotabosc”. Avui, mentre parlen de nosaltres, com tantes vegades, ens farem un fart de riure i de plorar.