De què va l’art de la Franja

“Tinc la satisfacció d’enviar-li a vostè el tros de retaule de la Mare de Déu, el sagrari i un objecte de ferro del qual no vaig fer menció i que l’antiquari volia emportar-se”, va escriure el 12 de juny de 1900 el mossèn de Xalamera (Baix Cinca) al bisbe de Lleida, Josep Meseguer. El bisbe va pagar al capellà 200 pessetes per les peces, igualant l’oferta de l’antiquari. La Mare de Déu de Xalamera és una de les 111 peces reclamades pel Bisbat de Barbastre-Montsó i el govern d’Aragó des que el 1995 Xalamera i les altres parròquies de la Franja van ser segregades de Lleida. Un jutjat de Barbastre va decidir que les 111 peces han d’anar a Barbastre-Montsó, i se les estan emportant aquests dies.

La compra d’art no va ser un robatori, però la premsa i els jutges aragonesos ho han tractat com a tal. En realitat, el que s’està robant és un dels darrers vestigis del que vam ser. La corona d’Aragó, la influència cultural de Lleida sobre un territori que superava les fronteres provincials creades a mig segle XIX. Aïllar Catalunya respecte d’una possible àrea nacional més gran, com es va fer amb la llengua al País València i les Balears. Evitar una estatitat alternativa a la borbònica i castellana. D’això va l’art de la Franja, i sembla mentida que això passi sense que ningú en faci gaire cas.